dimecres, de novembre 08, 2006
Punt i final de la VII legislatura
El Parlament de Catalunya està preparant-se per començar la seva VIII legislatura des de la restauració del 1980. Ara bé, perquè la VIII legislatura pugui néixer realment, cal deslliurar-se de la VII, desfer-se dels seus condicionants. Al següent article, hi ha algunes reflexions sobre com aconseguir-ho:
http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/899
http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/899
diumenge, de novembre 05, 2006
Carta dominical (Hzg, 1)
Herzog és el títol d’una extraordinària obra de Saul Bellow, l’escriptor nord-americà (nascut al Quebec) que va guanyar merescudament el Premi Nobel de Literatura el 1976. De fet, Herzog és el nom del protagonista d’un text que es limita a acumular les cartes que aquest singular individu escriu durant cinc dies de la seva vida.
Abandonat per la seva dona, que s’embolica amb un altre home, i expulsat de la seva llar perquè hi molesta, Herzog va a raure a una vella casa, plena de pols i andròmines, on busca recompondre el seu equilibri intern escrivint a mig món, des de persones del seu entorn relacional fins a personatges públics. A les missives, hi aboca sentiments i pensaments, en un acte que pretén alliberar el seu dolor i, així, desfer la intensa opressió anímica que li provoca el mal pas viscut. En definitiva, desfogar-se lliurement, fins i tot salvatgement, per a quedar net per dins i poder recomençar.
Com sol passar en aquests casos, el trauma particular –la frustració per la debacle emocional– s’entrelliga amb una decepció respecte del món, com si la crisi patida en la relació personal fos causada perquè el món no va bé, perquè la societat s’estupiditza i s’insolidaritza, perquè els que manen s’ocupen més d’enredar que de resoldre, perquè el caos social l’arrossega també a ell… Amb aquesta visió, és inevitable que els destinataris de l’epistolari siguin amics, coneguts, però també polítics, savis, literats… Tots els que hi poden haver tingut part de culpa.
Quanta gent ha pensat com ell que, si pogués fer-se sentir per qui toca, parlaria de manera tan clara i persuasiva que aconseguiria corregir els despropòsits del món? Gairebé tothom ho creu; gairebé ningú no ho intenta. Herzog ho fa.
Cada dia, les notícies dels diaris em susciten un munt de cartes d'aquest estil. No sóc Herzog i no em passaré cinc dies seguits immers en una espiral de grafomania. Em conformaré amb una carta a la setmana. Tampoc emularé Herzog en la seva àmplia temàtica, que abasta des d’aspectes íntims a dilemes filosòfics. Em limitaré a abordar qüestions d’interès general. I, sobretot, no garanteixo, ni de bon tros, la qualitat literària de les cartes de Herzog. En això, ell feia trampa: utilitzava la ploma d’un futur Nobel de Literatura!
En canvi, hi ha una coincidència bàsica entre tots dos: Herzog no va enviar cap de les cartes que va escriure. Jo tampoc no ho faré. Només les deixaré anotades en aquest bloc per si algun lector té l'amabilitat de llegir-les.
Abandonat per la seva dona, que s’embolica amb un altre home, i expulsat de la seva llar perquè hi molesta, Herzog va a raure a una vella casa, plena de pols i andròmines, on busca recompondre el seu equilibri intern escrivint a mig món, des de persones del seu entorn relacional fins a personatges públics. A les missives, hi aboca sentiments i pensaments, en un acte que pretén alliberar el seu dolor i, així, desfer la intensa opressió anímica que li provoca el mal pas viscut. En definitiva, desfogar-se lliurement, fins i tot salvatgement, per a quedar net per dins i poder recomençar.
Com sol passar en aquests casos, el trauma particular –la frustració per la debacle emocional– s’entrelliga amb una decepció respecte del món, com si la crisi patida en la relació personal fos causada perquè el món no va bé, perquè la societat s’estupiditza i s’insolidaritza, perquè els que manen s’ocupen més d’enredar que de resoldre, perquè el caos social l’arrossega també a ell… Amb aquesta visió, és inevitable que els destinataris de l’epistolari siguin amics, coneguts, però també polítics, savis, literats… Tots els que hi poden haver tingut part de culpa.
Quanta gent ha pensat com ell que, si pogués fer-se sentir per qui toca, parlaria de manera tan clara i persuasiva que aconseguiria corregir els despropòsits del món? Gairebé tothom ho creu; gairebé ningú no ho intenta. Herzog ho fa.
Cada dia, les notícies dels diaris em susciten un munt de cartes d'aquest estil. No sóc Herzog i no em passaré cinc dies seguits immers en una espiral de grafomania. Em conformaré amb una carta a la setmana. Tampoc emularé Herzog en la seva àmplia temàtica, que abasta des d’aspectes íntims a dilemes filosòfics. Em limitaré a abordar qüestions d’interès general. I, sobretot, no garanteixo, ni de bon tros, la qualitat literària de les cartes de Herzog. En això, ell feia trampa: utilitzava la ploma d’un futur Nobel de Literatura!
En canvi, hi ha una coincidència bàsica entre tots dos: Herzog no va enviar cap de les cartes que va escriure. Jo tampoc no ho faré. Només les deixaré anotades en aquest bloc per si algun lector té l'amabilitat de llegir-les.
dimarts, d’octubre 31, 2006
Reflexions electorals (i 5)
Ja s'acaba la campanya electoral i, en conseqüència, ja s'acaba la recopilació de notes personals sobre la mateixa. Aquí va l'última tongada:
11 d'octubre
Espanya, com a estat de les autonomies, s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. Fa que gairebé tothom vegi l'administració central com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera de la Unió Europea sobre habitatge i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança profunda.
12 d'octubre
Martorell ha adquirit un protagonisme inesperat en aquesta campanya electoral. Esperem que aquesta notorietat declini aviat i que la ciutat del Baix Llobregat torni a ser coneguda per les seves virtuts i no pas per l'episodi de violència política que acaba de viure.
Que Acebes vingui a fer mítings a Catalunya és una clara provocació del PP. Ja saben que la seva presència incitarà protestes i aldarulls. Que dues o tres dotzenes escasses de manifestants els boicotegessin un acte secundari ja els anava bé. Convé recordar que Acebes i Piqué no van acceptar el consell policial de sortir per una altra porta. L'espectacle els afavoria. D'aparèixer a la premsa en espais poc destacats han passat a tenir portades i obertures de telenotícies.
Jo no criticaré la manifestació. Crec que els polítics han d'acceptar que hi hagi protestes en els seus actes. Passa a tots els països democràtics i no se n'ha de fer tants escarafalls. Certament, les protestes no han de derivar en violència, però escalfar els ànims no costa gaire. No és una excusa ni una justificació. Els agressors van actuar malament tant si foren provocats com si no ho foren. Ara bé, tinc l'íntima sospita que el PP vol aparèixer com un partit perseguit i busca totes aquelles situacions que poden magnificar aquesta tesi.
24 d'octubre
Montilla va dir a Terrassa que CiU és prescindible a Catalunya i a Madrid. Jo crec, en canvi, que un demòcrata hauria de considerar imprescindibles totes les forces polítiques que serveixin per a plasmar en el Parlament la sensibilitat plural dels catalans. Lògicament, cadascuna té un pes diferent en funció del seu grau de representativitat, però la veu de totes elles és necessària per a conformar un país inclusiu. Per això, el Parlament és un lloc pensat per a "parlar", per a fer evidents les diferències, però també per a buscar els acords. No hi ha ningú prescindible.
27 d'octubre
D'entrada, em posiciono: no tinc cap simpatia per Xavier Sala i Martín. Gens. Dit això, reconec que les seves entrevistes als candidats, publicades per "La Vanguardia", han estat tot un encert. Eren impertinents –volgudament impertinents, perquè l'economista ha de cultivar la imatge que tan àrduament ha creat d'ell mateix. Eren impertinents, però efectives si el que pretenien era despullar la ment dels candidats de tots els blindatges amb què acudeixen als processos electorals i mostrar-los en un estat més pur.
Està clar que els nostres polítics s'han deixat seduir per aquestes campanyes de disseny, en què s'evita la confrontació real i es confia tot als gabinets d'estrategs electorals, que decideixen missatges, anuncis, indumentàries, actes… Quan s'enfronten, però, a situacions no controlades pels assessors, apareixen les virtuts i, sobretot, els defectes. Aquests també haurien de comptar -i molt- a l'hora de triar el president del teu país.
11 d'octubre
Espanya, com a estat de les autonomies, s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. Fa que gairebé tothom vegi l'administració central com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera de la Unió Europea sobre habitatge i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança profunda.
12 d'octubre
Martorell ha adquirit un protagonisme inesperat en aquesta campanya electoral. Esperem que aquesta notorietat declini aviat i que la ciutat del Baix Llobregat torni a ser coneguda per les seves virtuts i no pas per l'episodi de violència política que acaba de viure.
Que Acebes vingui a fer mítings a Catalunya és una clara provocació del PP. Ja saben que la seva presència incitarà protestes i aldarulls. Que dues o tres dotzenes escasses de manifestants els boicotegessin un acte secundari ja els anava bé. Convé recordar que Acebes i Piqué no van acceptar el consell policial de sortir per una altra porta. L'espectacle els afavoria. D'aparèixer a la premsa en espais poc destacats han passat a tenir portades i obertures de telenotícies.
Jo no criticaré la manifestació. Crec que els polítics han d'acceptar que hi hagi protestes en els seus actes. Passa a tots els països democràtics i no se n'ha de fer tants escarafalls. Certament, les protestes no han de derivar en violència, però escalfar els ànims no costa gaire. No és una excusa ni una justificació. Els agressors van actuar malament tant si foren provocats com si no ho foren. Ara bé, tinc l'íntima sospita que el PP vol aparèixer com un partit perseguit i busca totes aquelles situacions que poden magnificar aquesta tesi.
24 d'octubre
Montilla va dir a Terrassa que CiU és prescindible a Catalunya i a Madrid. Jo crec, en canvi, que un demòcrata hauria de considerar imprescindibles totes les forces polítiques que serveixin per a plasmar en el Parlament la sensibilitat plural dels catalans. Lògicament, cadascuna té un pes diferent en funció del seu grau de representativitat, però la veu de totes elles és necessària per a conformar un país inclusiu. Per això, el Parlament és un lloc pensat per a "parlar", per a fer evidents les diferències, però també per a buscar els acords. No hi ha ningú prescindible.
27 d'octubre
D'entrada, em posiciono: no tinc cap simpatia per Xavier Sala i Martín. Gens. Dit això, reconec que les seves entrevistes als candidats, publicades per "La Vanguardia", han estat tot un encert. Eren impertinents –volgudament impertinents, perquè l'economista ha de cultivar la imatge que tan àrduament ha creat d'ell mateix. Eren impertinents, però efectives si el que pretenien era despullar la ment dels candidats de tots els blindatges amb què acudeixen als processos electorals i mostrar-los en un estat més pur.
Està clar que els nostres polítics s'han deixat seduir per aquestes campanyes de disseny, en què s'evita la confrontació real i es confia tot als gabinets d'estrategs electorals, que decideixen missatges, anuncis, indumentàries, actes… Quan s'enfronten, però, a situacions no controlades pels assessors, apareixen les virtuts i, sobretot, els defectes. Aquests també haurien de comptar -i molt- a l'hora de triar el president del teu país.
diumenge, d’octubre 29, 2006
Reflexions electorals (4)
Nou capítol de notes escrites al llarg dels dies de campanya electoral.
23 de setembre
Gràcies a alguns diaris, el pèssim servei de rodalies de RENFE ha adquirit notorietat política. Ara ens en parlen cada dia i sembla que, per fi, els no usuaris d'aquest servei públic han descobert el que ja sabíem els seus usuaris: que és un desastre colossal, que els últims anys ha empitjorat i que res no fa esperar que la qualitat millori en el futur.
Contra el que pugui fer pensar la recentíssima repercussió mediàtica dels mals de RENFE, no vivim un període excepcional. Ben altrament, les avaries, els retards, la manca d'informació… són elements coneguts per la gent que no té altre remei que agafar aquest servei. Ara, però, tothom hi para atenció perquè els diaris en parlen. Segurament un dels pitjors vicis de certa mena de polítics és preocupar-se només d'allò que surt als diaris i no pas dels problemes quotidians que, de tant quotidians, ja s'han interioritzat com a normals.
El problema de RENFE és insoluble mentre es gestioni des de Madrid. En els últims 25 anys, Catalunya ha progressat més en carreteres intercomarcals (competència de la Generalitat) que en carreteres de llarg recorregut (competència de l'Administració central), ha fet un salt endavant en ports (amb veu i vot de la Generalitat) però li costa fer-ho en aeroports (sense veu ni vot de la Generalitat), ha multiplicat l'ensenyament universitari (Generalitat) però s'ha quedat curta en recerca (Administració central), he resolt bona part dels seus dèficits d'equipaments escolars (Generalitat) però no ha pogut fer el salt necessari en continguts educatius (Administració central), ha prosperat en edificis judicials i presons (Generalitat) però no ha constatat la necessària millora de la justícia (Administració central)…
Qualsevol observador extern que faci una anàlisi objectiva comparant l'acció pública de la Generalitat i la de l'administració central a Catalunya arribaria a la conclusió que demanar més autogovern és una posició més pragmàtica que ideològica. Més autogovern vol dir més eficàcia i major efectivitat. Per això, el salt endavant que tothom espera que faci el país en els pròxims decennis exigeix un canvi de titular en moltes competències crítiques. Passa per tenir més autogovern. I exercir-lo, esclar.
25 de setembre
L'entrevista de Jordi Pujol publicada per La Vanguardia satisfà, com sempre, les expectatives. Per poc que digui, en Pujol sempre diu molt. Sobretot si ho comparem amb la majoria de polítics que juguen avui a la nostra primera divisió.
Convé destacar-ne tres idees.
Primer. La negativa de CiU a pactar amb el PP no és tàctica sinó moral. No s'hi pot pactar perquè CiU no pot aliar-se amb aquells que dissenyen i apliquen estratègies basades en la confrontació entre la gent, en la generació d'animadversió contra Catalunya, en atacs frontals contra aquells elements en què se sustenta la identitat del país… Pujol és contundent: la política no pot basar-se només en el càlcul fred sobre què convé fer en cada moment per a atreure més vots. La política s'ha de basar en els valors i en els principis ètics. I són aquests els que impossibiliten pactar amb el PP. I serà la convicció en aquests principis el que finalment atraurà els vots.
Segon. El recurs d'inconstitucional que ha presentat Enrique Múgica contra l'Estatut és una mostra més de la seva evolució cap a posicions antidemocràtiques. Està bé que algú amb l'autoritat moral de Pujol critiqui el Defensor del Pueblo i passi d'aquesta teoria que s'han d'evitar comentaris que posin en entredit jutges, defensor del pueblo i tants altres… Ben altrament, el respecte a les institucions exigeix qüestionar les persones que en són titulars quan no estan a l'alçada del seu càrrec i impulsen actuacions que poden degradar la imatge de la institució. Passava abans amb Jiménez de Parga. Passa ara amb Múgica. Podríem afegir-hi alguns altres.
Han arribat a aquests càrrecs de prestigi i d'importància innegable després d'una llarga carrera política, amb els moments més vistosos durant la transició. Ara veuen, des d'aquesta talaia institucional, com actua una nova generació de polítics, que eren uns cadells quan ells regnaven. I no els agrada gens que la seva obra –els pactes de la transició– sigui modificada barroerament per aquests jovenets inconscients dels seus actes. Fan servir conceptes i paraules d'aquella època, feliçment superada.
Hi ha dues menes de polítics. Aquells que són conscients que el seu període d'activitat és una etapa d'un procés històric que ells no culminen sinó impulsen perquè les noves generacions puguin anar més enllà –Pujol n'és el paradigma. Uns altres, en canvi, es consideren el punt final de la història, els que han resolt definitivament i àrduament les grans qüestions obertes. Les han tancades per sempre més i, per tant, no tan sols és suïcida sinó irreverent reobrir-les –Múgica n'és un dels casos. Per això, les seves reaccions són sempre irades i, fins a cert punt, infantils.
Tercer. El catalanisme sempre ha estat social. Pujol reivindica la profunditat del pensament catalanista. Aquells que no són catalanistes fan una interpretació errònia del catalanisme perquè no l'entenen. Creuen que el catalanisme s'ha preocupat només d'una Catalunya abstracta i ideal i no han vist que, per al catalanisme, l'única Catalunya que importa és la real, la de les persones. Pujol parlava del catalanisme personalista ja fa anys –la política centrada en la persona–, però és que l'obra de la Mancomunitat, de la Generalitat republicana i de la Generalitat contemporània s'ha orientat clarament en aquest sentit.
30 de setembre
La gran diferència entre socialistes i convergents en el seu vot favorable a l'Estatut és que aquests últims ho han considerat una etapa important, però una etapa més al capdavall, en el procés de construcció de l'autogovern de Catalunya. En canvi, els socialistes ho han interpretat com l'estació d'arribada d'un llarg trajecte, el punt final d'unes inquietuds que van haver de retallar-se durant la transició.
Per això, un govern de Mas seria, presumiblement, un govern que pretendria consolidar els "guanys" del nou Estatut per tal de preparar el país per a fer un nou salt més endavant, alhora que mantindria alta la reivindicació d'aquelles competències que van quedar-se pel camí de la negociació i s'involucraria en tots aquells temes que afectessin Catalunya, fossin funció seva o no. Ben altrament, un govern de Montilla buscaria també la consolidació del nou Estatut però per a estructurar definitivament el model d'autogovern, abandonar reivindicacions històriques –als seus ulls, ja innecessàries– i establir unes fluïdes relacions amb l'administració central des de l'acceptació de la jerarquia política i administrativa.
6 d'octubre
Cada vegada queda més clar –almenys per a mi– que l'estratègia socialista per a mobilitzar el que consideren el seu electorat natural vol repenjar-se en una confrontació d'orígens. Fins avui, s'ha pogut detectar almenys tres intents en aquest sentit. Recordem-los.
Tot just designat Montilla com a candidat, van induir la "controvèrsia" sobre el seu origen andalús. Volien una relliscada de CiU, que algun dels seus dirigents insinués que un xarnego no podia ser president de la Generalitat. L'objectiu no era altre que provocar una reacció d'indignació de tots els fills de la immigració, sentint-se discriminats si algú volia discriminar algú com ells en la cursa electoral.
L'intent no ha tingut gaire èxit, però no l'han abandonat. La proposta de fer un debat electoral Mas-Montilla en castellà ha estat un altre esquer per a mostrar aquesta diferència natalícia.
El segon embat va centrar-se en la història política dels candidats. L'heroica lluita antifranquista de Montilla davant el "passotisme" de Mas, que es mantenia al marge de la política i cuidava la seva projecció professional. L'objectiu era arreplegar la simpatia d'aquells a qui Franco repugnava –la majoria del país.
Certament, en aquest aspecte la posició de Mas és més feble. El millor antídot seria reconèixer-ho. Si fos el seu assessor li recomanaria que no s'amagués d'admetre que ha arribat a la política quan la transició ja s'havia encetat. I que, per això, té un enorme respecte i admiració per tots aquells que van fer-ho abans, quan era més arriscat. També recordaria que Franco va morir fa més de trenta anys i que ara encetem una altra etapa plena d'oportunitats amb el nou Estatut: no podem construir-la condicionats pels referents de la lluita antifranquista, perquè això, ara, ens limitaria les possibilitats. Els temps nous necessiten mentalitats noves.
Finalment, un tercer intent –per ara, de trajectòria efímera– s'ha repenjat en l'ostentació per part de l'equip de Mas del seu currículum formatiu: estudis universitaris, plurilingüisme… En Montilla ha reaccionat contraposant la vida fàcil d'un "burgès" barceloní, que tenia totes les portes obertes, amb l'esforç titànic d'un immigrant que va haver d'obrir-se camí per si sol, sense tenir les mateixes oportunitats ni els mateixos privilegis.
En aquest cas, l'objectiu és buscar la sintonia amb l'amplíssim segment de la població que té una història personal més pròxima a la de Montilla que a la de Mas. És una jugada d'escassa possibilitat d'èxit perquè la gent sol preferir que els seus governants estiguin ben preparats, que sàpiguen de què tracten quan prenen decisions, que facin quedar bé la imatge exterior del país –tothom ha patit vergonya aliena quan Aznar o Zapatero han mostrat les seves incapacitats idiomàtiques a l'estranger!
Tanmateix, si Mas és arrossegat a demostrar superioritat intel·lectual i formativa, pot generar-se una reacció de rebuig. Una cosa és que la gent sàpiga que ets millor; una altra ben diferent, que tu t'ho creguis i ho proclamis. Terreny pantanós que el candidat convergent hauria de procurar esquivar si no vol quedar enfangat.
La confrontació d'orígens, vet aquí un eix de l'estratègia socialista. Fins ara, no sembla que hagi quallat. ¿Pot ser un signe de maduresa de l'electorat català? ¿Un símptoma positiu que, malgrat tot, la integració és més sòlida del que, de vegades, sembla? Ortega y Gasset deia que la pàtria no és la terra dels pares sinó la terra dels fills. Potser podríem estendre la idea afirmant que el vot no es fonamenta en la nostàlgia d'un passat compartit sinó en l'expectativa d'un futur a compartir.
11 d'octubre
L'estat de les autonomies espanyol s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. En la visió federal, l'administració central actua com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera comunitària i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança congènita de la política madrilenya sobre la capacitat de la Generalitat per a complir amb les seves obligacions. No han cregut ni creuen en una altra cosa que un Estat fort, que pot estar descentralitzat però retenint sempre el poder de dir l'última paraula en tot.
23 de setembre
Gràcies a alguns diaris, el pèssim servei de rodalies de RENFE ha adquirit notorietat política. Ara ens en parlen cada dia i sembla que, per fi, els no usuaris d'aquest servei públic han descobert el que ja sabíem els seus usuaris: que és un desastre colossal, que els últims anys ha empitjorat i que res no fa esperar que la qualitat millori en el futur.
Contra el que pugui fer pensar la recentíssima repercussió mediàtica dels mals de RENFE, no vivim un període excepcional. Ben altrament, les avaries, els retards, la manca d'informació… són elements coneguts per la gent que no té altre remei que agafar aquest servei. Ara, però, tothom hi para atenció perquè els diaris en parlen. Segurament un dels pitjors vicis de certa mena de polítics és preocupar-se només d'allò que surt als diaris i no pas dels problemes quotidians que, de tant quotidians, ja s'han interioritzat com a normals.
El problema de RENFE és insoluble mentre es gestioni des de Madrid. En els últims 25 anys, Catalunya ha progressat més en carreteres intercomarcals (competència de la Generalitat) que en carreteres de llarg recorregut (competència de l'Administració central), ha fet un salt endavant en ports (amb veu i vot de la Generalitat) però li costa fer-ho en aeroports (sense veu ni vot de la Generalitat), ha multiplicat l'ensenyament universitari (Generalitat) però s'ha quedat curta en recerca (Administració central), he resolt bona part dels seus dèficits d'equipaments escolars (Generalitat) però no ha pogut fer el salt necessari en continguts educatius (Administració central), ha prosperat en edificis judicials i presons (Generalitat) però no ha constatat la necessària millora de la justícia (Administració central)…
Qualsevol observador extern que faci una anàlisi objectiva comparant l'acció pública de la Generalitat i la de l'administració central a Catalunya arribaria a la conclusió que demanar més autogovern és una posició més pragmàtica que ideològica. Més autogovern vol dir més eficàcia i major efectivitat. Per això, el salt endavant que tothom espera que faci el país en els pròxims decennis exigeix un canvi de titular en moltes competències crítiques. Passa per tenir més autogovern. I exercir-lo, esclar.
25 de setembre
L'entrevista de Jordi Pujol publicada per La Vanguardia satisfà, com sempre, les expectatives. Per poc que digui, en Pujol sempre diu molt. Sobretot si ho comparem amb la majoria de polítics que juguen avui a la nostra primera divisió.
Convé destacar-ne tres idees.
Primer. La negativa de CiU a pactar amb el PP no és tàctica sinó moral. No s'hi pot pactar perquè CiU no pot aliar-se amb aquells que dissenyen i apliquen estratègies basades en la confrontació entre la gent, en la generació d'animadversió contra Catalunya, en atacs frontals contra aquells elements en què se sustenta la identitat del país… Pujol és contundent: la política no pot basar-se només en el càlcul fred sobre què convé fer en cada moment per a atreure més vots. La política s'ha de basar en els valors i en els principis ètics. I són aquests els que impossibiliten pactar amb el PP. I serà la convicció en aquests principis el que finalment atraurà els vots.
Segon. El recurs d'inconstitucional que ha presentat Enrique Múgica contra l'Estatut és una mostra més de la seva evolució cap a posicions antidemocràtiques. Està bé que algú amb l'autoritat moral de Pujol critiqui el Defensor del Pueblo i passi d'aquesta teoria que s'han d'evitar comentaris que posin en entredit jutges, defensor del pueblo i tants altres… Ben altrament, el respecte a les institucions exigeix qüestionar les persones que en són titulars quan no estan a l'alçada del seu càrrec i impulsen actuacions que poden degradar la imatge de la institució. Passava abans amb Jiménez de Parga. Passa ara amb Múgica. Podríem afegir-hi alguns altres.
Han arribat a aquests càrrecs de prestigi i d'importància innegable després d'una llarga carrera política, amb els moments més vistosos durant la transició. Ara veuen, des d'aquesta talaia institucional, com actua una nova generació de polítics, que eren uns cadells quan ells regnaven. I no els agrada gens que la seva obra –els pactes de la transició– sigui modificada barroerament per aquests jovenets inconscients dels seus actes. Fan servir conceptes i paraules d'aquella època, feliçment superada.
Hi ha dues menes de polítics. Aquells que són conscients que el seu període d'activitat és una etapa d'un procés històric que ells no culminen sinó impulsen perquè les noves generacions puguin anar més enllà –Pujol n'és el paradigma. Uns altres, en canvi, es consideren el punt final de la història, els que han resolt definitivament i àrduament les grans qüestions obertes. Les han tancades per sempre més i, per tant, no tan sols és suïcida sinó irreverent reobrir-les –Múgica n'és un dels casos. Per això, les seves reaccions són sempre irades i, fins a cert punt, infantils.
Tercer. El catalanisme sempre ha estat social. Pujol reivindica la profunditat del pensament catalanista. Aquells que no són catalanistes fan una interpretació errònia del catalanisme perquè no l'entenen. Creuen que el catalanisme s'ha preocupat només d'una Catalunya abstracta i ideal i no han vist que, per al catalanisme, l'única Catalunya que importa és la real, la de les persones. Pujol parlava del catalanisme personalista ja fa anys –la política centrada en la persona–, però és que l'obra de la Mancomunitat, de la Generalitat republicana i de la Generalitat contemporània s'ha orientat clarament en aquest sentit.
30 de setembre
La gran diferència entre socialistes i convergents en el seu vot favorable a l'Estatut és que aquests últims ho han considerat una etapa important, però una etapa més al capdavall, en el procés de construcció de l'autogovern de Catalunya. En canvi, els socialistes ho han interpretat com l'estació d'arribada d'un llarg trajecte, el punt final d'unes inquietuds que van haver de retallar-se durant la transició.
Per això, un govern de Mas seria, presumiblement, un govern que pretendria consolidar els "guanys" del nou Estatut per tal de preparar el país per a fer un nou salt més endavant, alhora que mantindria alta la reivindicació d'aquelles competències que van quedar-se pel camí de la negociació i s'involucraria en tots aquells temes que afectessin Catalunya, fossin funció seva o no. Ben altrament, un govern de Montilla buscaria també la consolidació del nou Estatut però per a estructurar definitivament el model d'autogovern, abandonar reivindicacions històriques –als seus ulls, ja innecessàries– i establir unes fluïdes relacions amb l'administració central des de l'acceptació de la jerarquia política i administrativa.
6 d'octubre
Cada vegada queda més clar –almenys per a mi– que l'estratègia socialista per a mobilitzar el que consideren el seu electorat natural vol repenjar-se en una confrontació d'orígens. Fins avui, s'ha pogut detectar almenys tres intents en aquest sentit. Recordem-los.
Tot just designat Montilla com a candidat, van induir la "controvèrsia" sobre el seu origen andalús. Volien una relliscada de CiU, que algun dels seus dirigents insinués que un xarnego no podia ser president de la Generalitat. L'objectiu no era altre que provocar una reacció d'indignació de tots els fills de la immigració, sentint-se discriminats si algú volia discriminar algú com ells en la cursa electoral.
L'intent no ha tingut gaire èxit, però no l'han abandonat. La proposta de fer un debat electoral Mas-Montilla en castellà ha estat un altre esquer per a mostrar aquesta diferència natalícia.
El segon embat va centrar-se en la història política dels candidats. L'heroica lluita antifranquista de Montilla davant el "passotisme" de Mas, que es mantenia al marge de la política i cuidava la seva projecció professional. L'objectiu era arreplegar la simpatia d'aquells a qui Franco repugnava –la majoria del país.
Certament, en aquest aspecte la posició de Mas és més feble. El millor antídot seria reconèixer-ho. Si fos el seu assessor li recomanaria que no s'amagués d'admetre que ha arribat a la política quan la transició ja s'havia encetat. I que, per això, té un enorme respecte i admiració per tots aquells que van fer-ho abans, quan era més arriscat. També recordaria que Franco va morir fa més de trenta anys i que ara encetem una altra etapa plena d'oportunitats amb el nou Estatut: no podem construir-la condicionats pels referents de la lluita antifranquista, perquè això, ara, ens limitaria les possibilitats. Els temps nous necessiten mentalitats noves.
Finalment, un tercer intent –per ara, de trajectòria efímera– s'ha repenjat en l'ostentació per part de l'equip de Mas del seu currículum formatiu: estudis universitaris, plurilingüisme… En Montilla ha reaccionat contraposant la vida fàcil d'un "burgès" barceloní, que tenia totes les portes obertes, amb l'esforç titànic d'un immigrant que va haver d'obrir-se camí per si sol, sense tenir les mateixes oportunitats ni els mateixos privilegis.
En aquest cas, l'objectiu és buscar la sintonia amb l'amplíssim segment de la població que té una història personal més pròxima a la de Montilla que a la de Mas. És una jugada d'escassa possibilitat d'èxit perquè la gent sol preferir que els seus governants estiguin ben preparats, que sàpiguen de què tracten quan prenen decisions, que facin quedar bé la imatge exterior del país –tothom ha patit vergonya aliena quan Aznar o Zapatero han mostrat les seves incapacitats idiomàtiques a l'estranger!
Tanmateix, si Mas és arrossegat a demostrar superioritat intel·lectual i formativa, pot generar-se una reacció de rebuig. Una cosa és que la gent sàpiga que ets millor; una altra ben diferent, que tu t'ho creguis i ho proclamis. Terreny pantanós que el candidat convergent hauria de procurar esquivar si no vol quedar enfangat.
La confrontació d'orígens, vet aquí un eix de l'estratègia socialista. Fins ara, no sembla que hagi quallat. ¿Pot ser un signe de maduresa de l'electorat català? ¿Un símptoma positiu que, malgrat tot, la integració és més sòlida del que, de vegades, sembla? Ortega y Gasset deia que la pàtria no és la terra dels pares sinó la terra dels fills. Potser podríem estendre la idea afirmant que el vot no es fonamenta en la nostàlgia d'un passat compartit sinó en l'expectativa d'un futur a compartir.
11 d'octubre
L'estat de les autonomies espanyol s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. En la visió federal, l'administració central actua com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera comunitària i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança congènita de la política madrilenya sobre la capacitat de la Generalitat per a complir amb les seves obligacions. No han cregut ni creuen en una altra cosa que un Estat fort, que pot estar descentralitzat però retenint sempre el poder de dir l'última paraula en tot.
dissabte, d’octubre 28, 2006
Reflexions electorals (3)
Vet aquí la tercera tanda de reflexions electorals.
15 de setembre
Excepte algunes il·luminacions maragallianes –cal reconèixer que de vegades tenen ambició– i la visió estratègica d'alguns alcaldes brillants, les administracions socialistes aposten a Catalunya per aquella mar plana que no causa cap contratemps però que abalteix l'esperit. En la gestió del cada dia, hi ha poques faltes que obliguin a penitència, però tampoc no hi ha virtuts que es puguin elogiar. La situació pot descriure's per la seva varietat de tonalitats d'un mateix i únic color: el gris.
L'inconvenient de tot plegat és que els països grisos només tenen un rol al món globalitzat, el de subordinats. Les primeres places estan reservades als emprenedors, als que volen "menjar-se el món", en el bon sentit de l'expressió.
Ho deia el rector d'una universitat nord-americana, ho recordava l'exconseller Mas Colell: si algú es queixa que l'excel·lència és cara, és que no ha calculat el que costa la mediocritat. La brillant sentència és vàlida en termes econòmics, però sobretot en termes sociològics, d'autoestima d'una societat.
Aquest és, doncs, un altre aspecte que convindria tenir molt present i dirimir a les pròximes eleccions. Quin color de país volem?
18 de setembre
Segur que els nostres candidats han parat poca atenció a una notícia econòmica: les associacions empresarials del Marroc, Algèria, Tunísia, Mauritània i Líbia han creat la Unió de Patronals Magribines per a fomentar la integració econòmica d'aquests cinc estats. En realitat, és un fet extraordinàriament positiu, sobretot si no es queda en una mera declaració.
Solem abordar la qüestió de la immigració des d'una perspectiva absolutament defensiva: com gestionar l'allau inaturable de gent que ens arriba d'altres països i s'instal·la entre nosaltres. Certament, és una qüestió que mereix atenció, molta atenció. I més intel·ligència que no pas espectacularitat.
En aquesta línia de l'escassa espectacularitat hi ha tota la immensa feina que es pot fer en polítiques de cooperació al desenvolupament. Ens surt molt més a compte, al final, que aquests països siguin capaços de crear llocs de treball i riquesa per als seus ciutadans que no pas organitzar tots els mecanismes per a impedir la immigració il·legal que patim.
Donar suport a processos com aquesta integració econòmica del Magrib formaria part d'una política intel·ligent. Tampoc hauria de quedar-se en les paraules, sinó passar als fets. Per exemple, afavorint el comerç amb la Unió Europea en la mesura que la Unió Magribina es consolidi i vetlli per crear uns estàndards laborals i de qualitat acceptables.
Estar atents a allò que passa en els països d'on parteix la immigració és, doncs, essencial. El cas del Senegal és il·lustratiu. Tenint una de les costes més riques en pesqueries del món, ara està depauperada. La flota russa va devastar-la fa 25 anys. Tanmateix, els països europeus continuen aspirant a pescar-hi. De tant en tant, davant la pobresa de les captures, es posen en marxa programes de vedes biològiques en què el govern subvenciona els pesquers espanyols perquè es quedin a port. Ara bé, què passa amb els pescadors locals? Han passat de tenir una abundància de peix a gairebé no treure'n gens. Qui es preocupa d'ells? Ningú i, en conseqüència, els "incentivem" a migrar.
Aquesta política de cooperació forma part indissociable de qualsevol política d'immigració que vulgui tenir un mínim èxit. En canvi, no en parlem. És molt més fàcil carregar les tintes sobre les pasteres, les regularitzacions i el risc islamista. I, així, no fem els deures que cal fer.
19 de setembre
L'actualitat de la precampanya electoral catalana ha passat a un segon pla davant la nova onada de protestes del món islàmic perquè s'han sentit ofesos per un fragment d'una reflexió teològica del Papa. La dimensió de la crisi ens la mirem amb una barreja de perplexitat, indignació i afartament, però ens la mirem com una crisi de política internacional. Òbviament ho és, però també té una faceta "local" que no hauríem d'ignorar.
Al nostre país, hi ha una presència significativa d'immigració islàmica. No sabem si hi són per quedar-s'hi, però, si ens fixem en països en què aquest tipus d'immigració va arribar abans, hem de preveure que s'instal·li definitivament una important comunitat musulmana a casa nostra. Més tard o més d'hora, els haurem d'incorporar al nostre sistema de ciutadania i atorgar-los drets polítics. El debat que ens toca fer no és si això s'ha de produir –és inevitable– sinó com s'haurà de produir.
Cada vegada sembla més acceptada la idea que els immigrants que adquireixin aquests drets hauran d'adoptar alguns compromisos. CiU ha estat la més insistent en aquest enfocament, amb la seva equilibrada tesi dels drets i dels deures. Tanmateix, l'espatllen sovint posant l'accent en la demostració que se sap català i es coneix la cultura del país. En fer-ho faciliten innecessàriament la caricaturització de la seva posició. D'entrada, l'exigència del català és supèrflua, perquè el nou Estatut ja estableix el deure de conèixer la llengua pròpia. I, pel que fa a la cultura catalana, si els demanem el coneixement mitjà que en té la població autòctona, ho tindran ben fàcil.
En realitat, ens interessa molt més una altra cosa, que també té a veure amb la cultura: que coneguin, acceptin i assumeixin els valors de la nostra comunitat. No s'hauria d'atorgar drets polítics a cap immigrant que no faci seus el respecte per la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de culte, la laïcitat dels poders públics, la igualtat entre sexes… En això, hauríem de ser molt decidits i no perdonar-ne ni una, com qui diu. Aquell immigrant que no està disposat a fer seus aquests principis no hauria de tenir lloc al nostre país.
Aquesta exigència s'hauria d'estendre a les seves associacions i organitzacions. Algunes han sortit aquests dies a manifestar disgust per les paraules del Papa i les han criticades amb duresa. La llibertat d'expressió que reclamem per al Papa també els empara a ells per a criticar-lo. Ara bé, aquesta crítica de les paraules del Papa ha de ser simultània al reconeixement del dret del Papa a pronunciar-les lliurement.
No està bé que critiquin obertament el discurs papal i, en canvi, no se senti la seva veu amb prou contundència a l'hora de condemnar aquells que amenacen el Papa, el Vaticà i els catòlics en general. Es va fer una llei de partits que permet il·legalitzar aquelles organitzacions polítiques que no condemnin la violència terrorista. ¿No s'hauria de fer, amb molta més raó, una llei que prohibís les associacions religioso-culturals que no condemnin amb prou nítidesa la violència que es fa en nom de la seva fe o del seu déu?
En aquest tema, actuar tard és actuar massa tard.
21 de setembre
Quan Maragall reuneix els consellers de la Generalitat que militen al seu partit i els posa al servei de la candidatura de Montilla fa un mal servei a les institucions. Són ministres de Catalunya i han d'exercir el càrrec des d'aquesta perspectiva, no pas al servei d'un candidat.
De fet, és més un pecat de formes que de fons, perquè és impensable que els càrrecs públics de naturalesa política no s'impliquin en les campanyes electorals a favor del seu partit. Tanmateix, les formes són essencials per al bon funcionament de la democràcia.
I les formes estan fallant. Fallen quan el primer examen del nou Estatut –el percentatge d'inversions que l'Administració central destinarà a Catalunya– ja no es compleix. De fet, es retoquen les fórmules de càlcul perquè sembli que sí, però és fals. És un inacceptable joc de mans.
Fallen les formes quan les institucions de l'Estat no fan la seva feina i envaeixen els terrenys que no els correspon. Ho ha fet reiteradament el Consell General del Poder Judicial. I ara ho acaba de fer el Defensor del Poble. En comptes de servir l'Estat, el van desfent per dins, com fa l'aigua amb les roques calcàries. En aquest últim cas, podem obtenir belles formacions càrstiques, però tothom sap que els riscs de bòfies i esfondraments sobtats és molt elevat. Amb la solidesa de l'Estat passa el mateix: algunes "bravuconeries" són molt elegants de cara a certa galeria, però van minant les bases democràtiques de l'Estat i, al final, Espanya petarà com a comunitat viable. No petarà perquè es desfaci la seva sacrosanta unitat per nacionalismes i regionalismes sinó perquè s'hauran dinamitat des de dins les institucions democràtiques.
Fallen les formes quan els mitjans de comunicació omplen pàgines amb revelacions de dossiers filtrats, però cap d'ells es pregunta sobre l'honestedat de qui ha guardat el dossier durant mesos per a fer-lo servir en campanya electoral.
Per tant, és hora de recuperar el valor de les formes, que no és altre que el respecte pels principis que sustenten la democràcia i la fan efectiva.
22 de setembre
Comencen les festes de la Mercè amb un acte polèmic, el pregó d'Elvira Lindo. Les protestes d'algunes associacions i que en Portabella els hagi deixat plantats són aquella mena d'accions que ens fan gratuïtament antipàtics: rebutjar l'altre per motiu de la llengua.
Aquest no és el problema de fons. De fet, reduir-ho a una rebequeria per la llengua és una forma hàbil de desviar l'atenció d'aquelles qüestions que sí que ens haurien de preocupar.
Tenint en compte que el pregó es fa a l'interior, en una sala amb el públic assegut, podria pronunciar-se en qualsevol llengua i facilitar la corresponent traducció simultània. Per tant, aquí no rau el problema, hi insisteixo. On és, doncs? És en el provincianisme que representa elegir Elvira Lindo com a pregonera. Autors amb la mateixa qualitat literària n'hi ha un munt en llengua catalana. Aleshores, per què menystenir aquests i fer venir algú que no és cap crac literari?
Discrepo de la majoria d'idees polítiques del Mario Vargas Llosa, però és un escriptor excepcionalment bo. Si haguessin convidat l'autor peruà, ho hauria trobat lògic –a més va residir a Barcelona uns quants anys– i no m'hauria sabut cap greu que fes el pregó en la seva llengua. Ara, fer venir una escriptora que no té uns mèrits extraordinaris i desaprofitar literats catalans de molta més categoria és un acte de provincianisme, de donar més valor al de fora que al de casa pel sol fet de ser de fora.
Aquest és el problema de l'Ajuntament de Barcelona. El seu cosmopolitisme s'ha volgut construir sobre la negació de la pròpia identitat. Però, mirem una mica enfora: París no és molt francesa? Nova York no és molt nord-americana? Madrid no és molt espanyola? No tenen cap problema de cosmopolitisme essent molt genuïnament "locals". Per què els dirigents -no només polítics- de Barcelona creuen que aquesta ciutat només pot ser cosmopolita si és poc catalana?
Si em permeteu una exageració, tan de bo que mai no es fes el pregó de la Mercè en català si això volia dir que el feia Mario Vargas Llosa, Paul Auster, Lars von Trier, Riccardo Mutti o Amos Oz. Si no són aquests, que el facin els de casa, perquè portar qualsevol figura progre del casolà olimp madrileny no et torna cosmopolita sinó provincià.
15 de setembre
Excepte algunes il·luminacions maragallianes –cal reconèixer que de vegades tenen ambició– i la visió estratègica d'alguns alcaldes brillants, les administracions socialistes aposten a Catalunya per aquella mar plana que no causa cap contratemps però que abalteix l'esperit. En la gestió del cada dia, hi ha poques faltes que obliguin a penitència, però tampoc no hi ha virtuts que es puguin elogiar. La situació pot descriure's per la seva varietat de tonalitats d'un mateix i únic color: el gris.
L'inconvenient de tot plegat és que els països grisos només tenen un rol al món globalitzat, el de subordinats. Les primeres places estan reservades als emprenedors, als que volen "menjar-se el món", en el bon sentit de l'expressió.
Ho deia el rector d'una universitat nord-americana, ho recordava l'exconseller Mas Colell: si algú es queixa que l'excel·lència és cara, és que no ha calculat el que costa la mediocritat. La brillant sentència és vàlida en termes econòmics, però sobretot en termes sociològics, d'autoestima d'una societat.
Aquest és, doncs, un altre aspecte que convindria tenir molt present i dirimir a les pròximes eleccions. Quin color de país volem?
18 de setembre
Segur que els nostres candidats han parat poca atenció a una notícia econòmica: les associacions empresarials del Marroc, Algèria, Tunísia, Mauritània i Líbia han creat la Unió de Patronals Magribines per a fomentar la integració econòmica d'aquests cinc estats. En realitat, és un fet extraordinàriament positiu, sobretot si no es queda en una mera declaració.
Solem abordar la qüestió de la immigració des d'una perspectiva absolutament defensiva: com gestionar l'allau inaturable de gent que ens arriba d'altres països i s'instal·la entre nosaltres. Certament, és una qüestió que mereix atenció, molta atenció. I més intel·ligència que no pas espectacularitat.
En aquesta línia de l'escassa espectacularitat hi ha tota la immensa feina que es pot fer en polítiques de cooperació al desenvolupament. Ens surt molt més a compte, al final, que aquests països siguin capaços de crear llocs de treball i riquesa per als seus ciutadans que no pas organitzar tots els mecanismes per a impedir la immigració il·legal que patim.
Donar suport a processos com aquesta integració econòmica del Magrib formaria part d'una política intel·ligent. Tampoc hauria de quedar-se en les paraules, sinó passar als fets. Per exemple, afavorint el comerç amb la Unió Europea en la mesura que la Unió Magribina es consolidi i vetlli per crear uns estàndards laborals i de qualitat acceptables.
Estar atents a allò que passa en els països d'on parteix la immigració és, doncs, essencial. El cas del Senegal és il·lustratiu. Tenint una de les costes més riques en pesqueries del món, ara està depauperada. La flota russa va devastar-la fa 25 anys. Tanmateix, els països europeus continuen aspirant a pescar-hi. De tant en tant, davant la pobresa de les captures, es posen en marxa programes de vedes biològiques en què el govern subvenciona els pesquers espanyols perquè es quedin a port. Ara bé, què passa amb els pescadors locals? Han passat de tenir una abundància de peix a gairebé no treure'n gens. Qui es preocupa d'ells? Ningú i, en conseqüència, els "incentivem" a migrar.
Aquesta política de cooperació forma part indissociable de qualsevol política d'immigració que vulgui tenir un mínim èxit. En canvi, no en parlem. És molt més fàcil carregar les tintes sobre les pasteres, les regularitzacions i el risc islamista. I, així, no fem els deures que cal fer.
19 de setembre
L'actualitat de la precampanya electoral catalana ha passat a un segon pla davant la nova onada de protestes del món islàmic perquè s'han sentit ofesos per un fragment d'una reflexió teològica del Papa. La dimensió de la crisi ens la mirem amb una barreja de perplexitat, indignació i afartament, però ens la mirem com una crisi de política internacional. Òbviament ho és, però també té una faceta "local" que no hauríem d'ignorar.
Al nostre país, hi ha una presència significativa d'immigració islàmica. No sabem si hi són per quedar-s'hi, però, si ens fixem en països en què aquest tipus d'immigració va arribar abans, hem de preveure que s'instal·li definitivament una important comunitat musulmana a casa nostra. Més tard o més d'hora, els haurem d'incorporar al nostre sistema de ciutadania i atorgar-los drets polítics. El debat que ens toca fer no és si això s'ha de produir –és inevitable– sinó com s'haurà de produir.
Cada vegada sembla més acceptada la idea que els immigrants que adquireixin aquests drets hauran d'adoptar alguns compromisos. CiU ha estat la més insistent en aquest enfocament, amb la seva equilibrada tesi dels drets i dels deures. Tanmateix, l'espatllen sovint posant l'accent en la demostració que se sap català i es coneix la cultura del país. En fer-ho faciliten innecessàriament la caricaturització de la seva posició. D'entrada, l'exigència del català és supèrflua, perquè el nou Estatut ja estableix el deure de conèixer la llengua pròpia. I, pel que fa a la cultura catalana, si els demanem el coneixement mitjà que en té la població autòctona, ho tindran ben fàcil.
En realitat, ens interessa molt més una altra cosa, que també té a veure amb la cultura: que coneguin, acceptin i assumeixin els valors de la nostra comunitat. No s'hauria d'atorgar drets polítics a cap immigrant que no faci seus el respecte per la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de culte, la laïcitat dels poders públics, la igualtat entre sexes… En això, hauríem de ser molt decidits i no perdonar-ne ni una, com qui diu. Aquell immigrant que no està disposat a fer seus aquests principis no hauria de tenir lloc al nostre país.
Aquesta exigència s'hauria d'estendre a les seves associacions i organitzacions. Algunes han sortit aquests dies a manifestar disgust per les paraules del Papa i les han criticades amb duresa. La llibertat d'expressió que reclamem per al Papa també els empara a ells per a criticar-lo. Ara bé, aquesta crítica de les paraules del Papa ha de ser simultània al reconeixement del dret del Papa a pronunciar-les lliurement.
No està bé que critiquin obertament el discurs papal i, en canvi, no se senti la seva veu amb prou contundència a l'hora de condemnar aquells que amenacen el Papa, el Vaticà i els catòlics en general. Es va fer una llei de partits que permet il·legalitzar aquelles organitzacions polítiques que no condemnin la violència terrorista. ¿No s'hauria de fer, amb molta més raó, una llei que prohibís les associacions religioso-culturals que no condemnin amb prou nítidesa la violència que es fa en nom de la seva fe o del seu déu?
En aquest tema, actuar tard és actuar massa tard.
21 de setembre
Quan Maragall reuneix els consellers de la Generalitat que militen al seu partit i els posa al servei de la candidatura de Montilla fa un mal servei a les institucions. Són ministres de Catalunya i han d'exercir el càrrec des d'aquesta perspectiva, no pas al servei d'un candidat.
De fet, és més un pecat de formes que de fons, perquè és impensable que els càrrecs públics de naturalesa política no s'impliquin en les campanyes electorals a favor del seu partit. Tanmateix, les formes són essencials per al bon funcionament de la democràcia.
I les formes estan fallant. Fallen quan el primer examen del nou Estatut –el percentatge d'inversions que l'Administració central destinarà a Catalunya– ja no es compleix. De fet, es retoquen les fórmules de càlcul perquè sembli que sí, però és fals. És un inacceptable joc de mans.
Fallen les formes quan les institucions de l'Estat no fan la seva feina i envaeixen els terrenys que no els correspon. Ho ha fet reiteradament el Consell General del Poder Judicial. I ara ho acaba de fer el Defensor del Poble. En comptes de servir l'Estat, el van desfent per dins, com fa l'aigua amb les roques calcàries. En aquest últim cas, podem obtenir belles formacions càrstiques, però tothom sap que els riscs de bòfies i esfondraments sobtats és molt elevat. Amb la solidesa de l'Estat passa el mateix: algunes "bravuconeries" són molt elegants de cara a certa galeria, però van minant les bases democràtiques de l'Estat i, al final, Espanya petarà com a comunitat viable. No petarà perquè es desfaci la seva sacrosanta unitat per nacionalismes i regionalismes sinó perquè s'hauran dinamitat des de dins les institucions democràtiques.
Fallen les formes quan els mitjans de comunicació omplen pàgines amb revelacions de dossiers filtrats, però cap d'ells es pregunta sobre l'honestedat de qui ha guardat el dossier durant mesos per a fer-lo servir en campanya electoral.
Per tant, és hora de recuperar el valor de les formes, que no és altre que el respecte pels principis que sustenten la democràcia i la fan efectiva.
22 de setembre
Comencen les festes de la Mercè amb un acte polèmic, el pregó d'Elvira Lindo. Les protestes d'algunes associacions i que en Portabella els hagi deixat plantats són aquella mena d'accions que ens fan gratuïtament antipàtics: rebutjar l'altre per motiu de la llengua.
Aquest no és el problema de fons. De fet, reduir-ho a una rebequeria per la llengua és una forma hàbil de desviar l'atenció d'aquelles qüestions que sí que ens haurien de preocupar.
Tenint en compte que el pregó es fa a l'interior, en una sala amb el públic assegut, podria pronunciar-se en qualsevol llengua i facilitar la corresponent traducció simultània. Per tant, aquí no rau el problema, hi insisteixo. On és, doncs? És en el provincianisme que representa elegir Elvira Lindo com a pregonera. Autors amb la mateixa qualitat literària n'hi ha un munt en llengua catalana. Aleshores, per què menystenir aquests i fer venir algú que no és cap crac literari?
Discrepo de la majoria d'idees polítiques del Mario Vargas Llosa, però és un escriptor excepcionalment bo. Si haguessin convidat l'autor peruà, ho hauria trobat lògic –a més va residir a Barcelona uns quants anys– i no m'hauria sabut cap greu que fes el pregó en la seva llengua. Ara, fer venir una escriptora que no té uns mèrits extraordinaris i desaprofitar literats catalans de molta més categoria és un acte de provincianisme, de donar més valor al de fora que al de casa pel sol fet de ser de fora.
Aquest és el problema de l'Ajuntament de Barcelona. El seu cosmopolitisme s'ha volgut construir sobre la negació de la pròpia identitat. Però, mirem una mica enfora: París no és molt francesa? Nova York no és molt nord-americana? Madrid no és molt espanyola? No tenen cap problema de cosmopolitisme essent molt genuïnament "locals". Per què els dirigents -no només polítics- de Barcelona creuen que aquesta ciutat només pot ser cosmopolita si és poc catalana?
Si em permeteu una exageració, tan de bo que mai no es fes el pregó de la Mercè en català si això volia dir que el feia Mario Vargas Llosa, Paul Auster, Lars von Trier, Riccardo Mutti o Amos Oz. Si no són aquests, que el facin els de casa, perquè portar qualsevol figura progre del casolà olimp madrileny no et torna cosmopolita sinó provincià.
dimecres, d’octubre 25, 2006
Reflexions electorals (2)
Continuo amb la selecció de notes escrites durant els dies de precampanya. Curiosament, el 10 de setembre, quan revifava la polèmica pels efectes polítics del fiasco que va haver-hi a l'aeroport del Prat a finals de juliol, apuntava que el gran drama no era l'aeroport sinó rodalies de RENFE. Posteriorment, una sèrie d'incidents més notoris que els usuals ha fet que el caos de RENFE hagi cridat l'atenció dels mitjans de comunicació i hagi ocupat un munt de portades. No sóc profeta -i menys a la meva terra: només sóc un usuari que ha vist, des de fa mesos, com s'anava degradant paulatinament el servei de rodalies . Havia d'arribar el moment que petés... i ha petat.
Aquí deixo, com deia, unes quantes notes més:
7 de setembre
El president Maragall va fer un discurs a Sant Jaume de Frontanyà amb motiu de l'entrada en vigor del nou Estatut. L'Estat és residual a Catalunya hi proclamà amb tota solemnitat. Sabem què volia dir: que a l'administració central li queden poques competències a Catalunya. El traeix, però, el subconscient i diu L'Estat és residual a Catalunya.
Incorrecta sobre el paper (el nou Estatut no fa desaparèixer de Catalunya l'Estat, ni de bon tros), l'afirmació és sobretot errònia a la pràctica política. M'explico: l'Estat és –ha de ser– igual de fort a una Catalunya autònoma. La diferència és que una part substantiva de les responsabilitats de l'Estat exercides per l'administració central i les Corts passen a ser exercides pel Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, que són també institucions de l'Estat.
Els socialistes espanyols no tenen aquesta visió. Els delaten contínuament les seves decisions i les seves declaracions. Encara veuen les autonomies com una concessió inevitable, però no pas com una reforma a fons de l'estructura de l'Estat. Si creguessin que la Generalitat és Estat i actuessin en conseqüència, despullarien CiU i ERC de bona part del seu discurs i farien una transformació radical i positiva d'Espanya.
8 de setembre
Quan la petita història política del país estudiï el maragallianisme ens dirà que era un moviment bicèfal, amb un germà estrateg –l'Ernest– i un germà carismàtic –en Pasqual. El maragallianisme no pot funcionar sense una de les peces. Per tant, amb la retirada de l'actual president de la Generalitat, queda desarticulat per dalt.
Està per veure si també queda desarticulat per baix. Aquesta és la pregunta de fons. Era el mateix interrogant que suscitava la retirada d'en Pujol: ¿serà el pujolisme alguna cosa més que l'adhesió personal al líder? El temps ha demostrat que sí, que el pujolisme no era un populisme acabdillat per Pujol sinó el fruit de la capacitat de Pujol d'interpretar, representar i aglutinar el cos central del país.
El pujolisme ha sobreviscut Pujol (políticament parlant, esclar). De fet, encara ens trobem en un període de confrontació dura entre CiU, PSC i ERC per a acaparar aquest espai o una part significativa d'ell.
En el maragallianisme, ¿hi ha alguna cosa més que una xarxa de relacions personals? ¿Té alguna substància que transcendeixi les simpaties acrítiques d'uns quants intel·lectuals i alguns periodistes? ¿És una forma de pensar el socialisme català o es limita a ser un teranyina ben ordida d'amistats (polítiques) conjunturals?
Les pistes són poc falagueres. No només sembla que el maragallianisme és poca cosa sense en Maragall sinó que en Montilla està disposat a liquidar-lo ràpidament com a opció viable.
9 de setembre
Dels polítics se n'hauria d'esperar humilitat. El seu càrrec, en representació del poble, té una dignitat innegable. Irrenunciable. Ara bé, ni actuen per iniciativa pròpia –sinó en nom del poble– ni per a afavorir els seus interessos –sinó els del poble. En conseqüència, haurien de relativitzar la seva importància personal. (Una altra cosa és que alguns polítics tinguin una importància personal cabdal per a la història d'un país, però no són ells els qui han de dir-ho).
10 de setembre
Entre els temes estrella de la campanya, hi haurà sens dubte les infraestructures, catapultades per aquest debat interminable sobre la gestió de l'aeroport del Prat. L'inesperat incident de la vaga salvatge li ha atorgat un protagonisme immerescut. Certament, és convenient la transferència de la gestió a la Generalitat i, certament, hi va haver uns quants milers de damnificats. Tanmateix, tothom calla davant una catàstrofe molt més gran, amb molts més perjudicats, com és el servei de rodalies de RENFE. Passa que el dany és tan continuat que li manca el nivell d'espectacularitat perquè polítics i mitjans li atorguin l'atenció necessària. I en matèria ferroviària l'Estatut és molt més "generós" que amb els aeroports. De fet, ja ho era el del 1979.
Però resoldre la quotidianitat no sembla formar part de les "grans" propostes d'infraestructures. Li manca grandiloqüència i, per això, la situació es degrada cada vegada més mentre es busca la manera d'inventar magnes projectes. En canvi, la política d'infraestructures hauria de ser, en molt bona mesura, una política de la quotidianitat, és a dir, un programa agosarat i compromès per a resoldre les necessitats quotidianes de la gent.
Faig el supòsit que sóc un empresari –un de tants com n'hi ha en aquest país. Què esperaria de la política d'infraestructures? Bàsicament, tres coses, molt senzilles d'enumerar.
En primer lloc, que em funcioni la logística. Que les comandes de material m'arribin a temps, que els meus productes siguin servits als clients sense retards, que la telefonia i l'electricitat siguin fiables i a uns preus raonables…
En segon lloc, que els meus treballadors entrin a l'hora i, si és possible, que vinguin amb transport públic per a evitar embussos i conflictes d'aparcament.
En tercer lloc, que les previsions de futur quant a noves infraestructures o les seves millores siguin conegudes i se'n respecti el calendari –sense dilacions ni alteracions– per tal que jo pugui cadenciar les meves inversions comptant que, efectivament, entraran en servei quan s'ha previst.
Cap d'aquestes qüestions bàsiques no està resolta avui per avui. De fet, cap d'elles forma part dels criteris essencials amb què s'elaboren les polítiques. Per això, es posa l'accent en iniciatives faraòniques i improductives –com l'eix transversal ferroviari– mentre es gira l'esquena als problemes del dia a dia. En definitiva, caldria que deixéssim de veure les infraestructures com un subjecte amb sentit propi per a començar a entendre-les com un instrument que només adquireix sentit quan està al servei d'unes necessitats socials.
Aquest és el pas revolucionari que haurien d'incorporar els programes més sensats.
12 de setembre
En el debat dels pressupostos generals de l'Estat del 2007, veiem l'intent del PSC d'usurpar el paper clàssic de CiU: esdevenir el gran negociador amb el govern central per a "arrencar" concessions per a Catalunya. Era el paper que els dos últims anys havia intentat representar ERC, sense gaire èxit. De fet, escau al cas un vell adagi castellà: "De casta le viene al galgo". Negociar -negociar bé- no és una decisió tàctica sinó un estil de fer política. CiU hi ha excel·lit perquè entén la política com a pacte. Aquells partits que, en canvi, han entès la política com a confrontació tenen molt difícil posar-se a negociar i sortir-ne airosament. A banda de no dominar-ne els resorts, fan cara de desorientats quan expliquen les seves actuacions.
Mentre en Duran –com abans Trias, Molins o Roca– té un rictus apesarat cada vegada que anuncia una esmena a la totalitat dels pressupostos, d'en Puigcercós emana una expressió de felicitat si li toca fer-ho a ell.
En el cas del PSC, la situació encara és més forçada. El PSC no està en condicions de negociar amb el PSOE. Només pot escenificar una certa influència. Perquè ¿hi ha algun indici raonable que faci creure que els diputats del PSC al Congrés votaran diferent dels del PSOE als pressupostos si no s'admeten les seves demandes? Cap ni un. Si no tens res a bescanviar, la negociació és simplement inexistent.
Abundant en la idea, ¿hi ha algun indici raonable que el PSC negociaria amb un govern del PP una millora de les inversions a Catalunya a canvi del seu vot? Inimaginable. Si només pots negociar amb els teus, és que no pots negociar.
Aquí deixo, com deia, unes quantes notes més:
7 de setembre
El president Maragall va fer un discurs a Sant Jaume de Frontanyà amb motiu de l'entrada en vigor del nou Estatut. L'Estat és residual a Catalunya hi proclamà amb tota solemnitat. Sabem què volia dir: que a l'administració central li queden poques competències a Catalunya. El traeix, però, el subconscient i diu L'Estat és residual a Catalunya.
Incorrecta sobre el paper (el nou Estatut no fa desaparèixer de Catalunya l'Estat, ni de bon tros), l'afirmació és sobretot errònia a la pràctica política. M'explico: l'Estat és –ha de ser– igual de fort a una Catalunya autònoma. La diferència és que una part substantiva de les responsabilitats de l'Estat exercides per l'administració central i les Corts passen a ser exercides pel Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, que són també institucions de l'Estat.
Els socialistes espanyols no tenen aquesta visió. Els delaten contínuament les seves decisions i les seves declaracions. Encara veuen les autonomies com una concessió inevitable, però no pas com una reforma a fons de l'estructura de l'Estat. Si creguessin que la Generalitat és Estat i actuessin en conseqüència, despullarien CiU i ERC de bona part del seu discurs i farien una transformació radical i positiva d'Espanya.
8 de setembre
Quan la petita història política del país estudiï el maragallianisme ens dirà que era un moviment bicèfal, amb un germà estrateg –l'Ernest– i un germà carismàtic –en Pasqual. El maragallianisme no pot funcionar sense una de les peces. Per tant, amb la retirada de l'actual president de la Generalitat, queda desarticulat per dalt.
Està per veure si també queda desarticulat per baix. Aquesta és la pregunta de fons. Era el mateix interrogant que suscitava la retirada d'en Pujol: ¿serà el pujolisme alguna cosa més que l'adhesió personal al líder? El temps ha demostrat que sí, que el pujolisme no era un populisme acabdillat per Pujol sinó el fruit de la capacitat de Pujol d'interpretar, representar i aglutinar el cos central del país.
El pujolisme ha sobreviscut Pujol (políticament parlant, esclar). De fet, encara ens trobem en un període de confrontació dura entre CiU, PSC i ERC per a acaparar aquest espai o una part significativa d'ell.
En el maragallianisme, ¿hi ha alguna cosa més que una xarxa de relacions personals? ¿Té alguna substància que transcendeixi les simpaties acrítiques d'uns quants intel·lectuals i alguns periodistes? ¿És una forma de pensar el socialisme català o es limita a ser un teranyina ben ordida d'amistats (polítiques) conjunturals?
Les pistes són poc falagueres. No només sembla que el maragallianisme és poca cosa sense en Maragall sinó que en Montilla està disposat a liquidar-lo ràpidament com a opció viable.
9 de setembre
Dels polítics se n'hauria d'esperar humilitat. El seu càrrec, en representació del poble, té una dignitat innegable. Irrenunciable. Ara bé, ni actuen per iniciativa pròpia –sinó en nom del poble– ni per a afavorir els seus interessos –sinó els del poble. En conseqüència, haurien de relativitzar la seva importància personal. (Una altra cosa és que alguns polítics tinguin una importància personal cabdal per a la història d'un país, però no són ells els qui han de dir-ho).
10 de setembre
Entre els temes estrella de la campanya, hi haurà sens dubte les infraestructures, catapultades per aquest debat interminable sobre la gestió de l'aeroport del Prat. L'inesperat incident de la vaga salvatge li ha atorgat un protagonisme immerescut. Certament, és convenient la transferència de la gestió a la Generalitat i, certament, hi va haver uns quants milers de damnificats. Tanmateix, tothom calla davant una catàstrofe molt més gran, amb molts més perjudicats, com és el servei de rodalies de RENFE. Passa que el dany és tan continuat que li manca el nivell d'espectacularitat perquè polítics i mitjans li atorguin l'atenció necessària. I en matèria ferroviària l'Estatut és molt més "generós" que amb els aeroports. De fet, ja ho era el del 1979.
Però resoldre la quotidianitat no sembla formar part de les "grans" propostes d'infraestructures. Li manca grandiloqüència i, per això, la situació es degrada cada vegada més mentre es busca la manera d'inventar magnes projectes. En canvi, la política d'infraestructures hauria de ser, en molt bona mesura, una política de la quotidianitat, és a dir, un programa agosarat i compromès per a resoldre les necessitats quotidianes de la gent.
Faig el supòsit que sóc un empresari –un de tants com n'hi ha en aquest país. Què esperaria de la política d'infraestructures? Bàsicament, tres coses, molt senzilles d'enumerar.
En primer lloc, que em funcioni la logística. Que les comandes de material m'arribin a temps, que els meus productes siguin servits als clients sense retards, que la telefonia i l'electricitat siguin fiables i a uns preus raonables…
En segon lloc, que els meus treballadors entrin a l'hora i, si és possible, que vinguin amb transport públic per a evitar embussos i conflictes d'aparcament.
En tercer lloc, que les previsions de futur quant a noves infraestructures o les seves millores siguin conegudes i se'n respecti el calendari –sense dilacions ni alteracions– per tal que jo pugui cadenciar les meves inversions comptant que, efectivament, entraran en servei quan s'ha previst.
Cap d'aquestes qüestions bàsiques no està resolta avui per avui. De fet, cap d'elles forma part dels criteris essencials amb què s'elaboren les polítiques. Per això, es posa l'accent en iniciatives faraòniques i improductives –com l'eix transversal ferroviari– mentre es gira l'esquena als problemes del dia a dia. En definitiva, caldria que deixéssim de veure les infraestructures com un subjecte amb sentit propi per a començar a entendre-les com un instrument que només adquireix sentit quan està al servei d'unes necessitats socials.
Aquest és el pas revolucionari que haurien d'incorporar els programes més sensats.
12 de setembre
En el debat dels pressupostos generals de l'Estat del 2007, veiem l'intent del PSC d'usurpar el paper clàssic de CiU: esdevenir el gran negociador amb el govern central per a "arrencar" concessions per a Catalunya. Era el paper que els dos últims anys havia intentat representar ERC, sense gaire èxit. De fet, escau al cas un vell adagi castellà: "De casta le viene al galgo". Negociar -negociar bé- no és una decisió tàctica sinó un estil de fer política. CiU hi ha excel·lit perquè entén la política com a pacte. Aquells partits que, en canvi, han entès la política com a confrontació tenen molt difícil posar-se a negociar i sortir-ne airosament. A banda de no dominar-ne els resorts, fan cara de desorientats quan expliquen les seves actuacions.
Mentre en Duran –com abans Trias, Molins o Roca– té un rictus apesarat cada vegada que anuncia una esmena a la totalitat dels pressupostos, d'en Puigcercós emana una expressió de felicitat si li toca fer-ho a ell.
En el cas del PSC, la situació encara és més forçada. El PSC no està en condicions de negociar amb el PSOE. Només pot escenificar una certa influència. Perquè ¿hi ha algun indici raonable que faci creure que els diputats del PSC al Congrés votaran diferent dels del PSOE als pressupostos si no s'admeten les seves demandes? Cap ni un. Si no tens res a bescanviar, la negociació és simplement inexistent.
Abundant en la idea, ¿hi ha algun indici raonable que el PSC negociaria amb un govern del PP una millora de les inversions a Catalunya a canvi del seu vot? Inimaginable. Si només pots negociar amb els teus, és que no pots negociar.
dimarts, d’octubre 24, 2006
Reflexions electorals (1)
Des que vaig acabar les vacances d'estiu, he procurat parar atenció al procés electoral que ha de culminar el proper dia 1 de novembre. Molts dies he redactat notes personals suggerides pel decurs de la campanya. N'aniré deixant constància recopilatòria en aquest bloc al llarg d'uns quants "fascicles".
Comencem-hi:
28 d'agost
Els socialistes francesos esmolen les eines de cara a les eleccions presidencials. Primer, esclar, han d’elegir candidat i hi ha una pila de dirigents il·lustres que s’hi postulen. La més ben posicionada és Segolène Royal. Ja l’apoden l’esquiva per la seva habilitat a defugir situacions compromeses. D’aquest mes d’agost, la gent pot recordar d’ella la polèmica per unes fotos en biquini aparegudes a alguns mitjans i l’obscur episodi d’un assalt sense robatori al seu pis parisenc. Ningú no recorda, però, quina és la seva posició respecte de la guerra del Líban i quina actitud opina que ha d’adoptar França al respecte. Simplement, ha evitat situacions que la forcessin a pronunciar-s´hi.
És una tàctica que va guanyant adeptes, sobretot entre alguns assessors electorals: es tracta de conservar impol·luta la imatge del candidat a costa de no implicar-se en cap afer que pugui danyar-la.
Que la imatge conforma el vot és indiscutible. Per tant, no ho discutiré. Ara, potser el que erren els experts és sobre la imatge que capta vots. Vet aquí una qüestió crítica en un país amb una tendència tan elevada a l'abstenció. Si Zapatero no s'hagués pronunciat decididament contra la guerra de l'Iraq -és a dir, si no s'hagués treballat una imatge gens neutra-, probablement no hauria estat el beneficiari dels vots de reacció i d'indignació per l'actitud del PP després del 11-M.
En un moment de tanta desorientació com l'actual, la gent espera que els polítics aportin alguna llum, que marquin camins, fins i tot a risc d'equivocar-se. El ressorgiment de la religió és una altra faceta de la mateixa necessitat: la de trobar principis on aferrar-se en el magma quotidià. Si la gent no troba respostes en la política –respostes a les qüestions pròpies de la cosa pública–, per què s'hi hauria d'interessar?
30 d'agost
La designació de Joan Clos com a ministre d'Indústria s'inscriu en la mateixa filosofia amb què el PSC va nomenar molts alts càrrecs de la Generalitat tot just arribar-hi: donar una sortida elegant als alcaldes que feia massa temps que hi eren, a qui començava a pesar massa el llast de molts anys d'exercir el mateix càrrec, però que les agrupacions locals del partit difícilment rellevarien. Repasseu els diaris oficials d'aquella època i en podreu fer un inventari revelador.
Aquell procés de renovació interna va passar desaparcebut, entre altres raons perquè s'acabava d'accedir al govern de Catalunya després de pretendre'l durant més de vint anys. Era fàcil de justificar que el PSC busqués gent amb experiència allà on havia tingut quotes de poder. Aquest argument, esclar, ja no serveix en el cas de Clos i sembla més evident que el relleu és justament això, un relleu.
Una reflexió marginal per acabar: és curiós que, dels 16 ministres, només n'hi hagi un de català. Un exigu 6% davant els percentatges molt més elevats que té Catalunya en població, en participació al PIB o en aportació de vots al PSOE!
31 d'agost
Obro un diari i m'hi trobo encartat un monogràfic de 28 planes titulat "Mil dies invertint en salut". El mateix dia, arribo a casa i tinc a la bústia un sobre de la Generalitat que conté el butlletí "Info Catalunya". ¿No era aquest el govern que acabaria amb aquestes pràctiques tan insanes? ¿No havia de ser aquesta una de les diferències radicals amb el mal estil de CiU? Doncs, vet aquí que no, que no els devíem entendre bé i que tot això no és propaganda sinó transparència.
Ironies a banda, el pamflet és bàsicament una llista d'inversions passades, presents i futures, municipi per municipi. S'acusava el president Pujol d'abusar del "totxo" com a argument central de l'obra de govern. Sembla ser que els actuals governants no han trobat fórmules millors que aquelles que van criticar tan amargament.
3 de setembre
Si repassem les llistes que concorren a les eleccions catalanes, podem extreure dues conclusions generals.
En primer lloc, no hi ha fitxatges. Són llistes fetes amb els polítics de la casa, la major part d’ells desconeguts per al gran públic. ¿Ha passat a la història aquell esforç d’incloure a les llistes personatges de prestigi que causessin impacte? De fet, el que sembla que ha passat a millor vida és el reconeixement de la individualitat. Abans, es buscaven cartells en què alguns candidats s'incorporaven a la política amb la fama guanyada, després d’una vida professional reeixida. Ara, en canvi, els polítics es formen en la mateixa activitat política i van ascendint –per mèrits sobretot interns– a l’escalafó del partit. Res a dir-hi, excepte que potser seria preferible la fórmula Cruyff. Recordem-la: el gruix de jugadors format a casa, però un parell o tres de cracs que marquessin la diferència amb la resta d'equips.
De totes maneres, tenir cracs a les llistes també obliga a estar oberts a les seves "excentricitats". No fitxes un crac perquè es dilueixi en el grup i perdi aquells trets de la seva personalitat que l'han fet atractiu electoralment. Per a això, cal una altra cultura de partits.
La segona conclusió és que s’aposta per la paritat en termes quantitatius. Sense llei, però potser sota l'"amenaça" de la futura llei. En qualsevol cas, ara tots els partits volen demostrar que s'ho creuen i equiparen quantitativament homes i dones. Tanmateix, ens hauríem de preguntar si aquesta és una paritat real o fictícia. Si la fórmula 40-60 a les llistes reflectís un 40-60 en la militància dels partits, s'hauria avançat realment cap a la implicació i el reconeixement del rol de la dona en política. Ara bé, si les llistes són el 40-60, però les estadístiques de militància es mantenen en el 20-80, aleshores no s'incrementa aquest paper: no s'atreuen més dones a la política sinó que es fa més fàcil l'ascens de les que ja hi eren.
6 de setembre
L'oasi català fou motiu de burla intensa fa uns tres anys. Tota la intel·lectualitat progre del país el menystenia i l'acusava falsament de tapar vergonyes. Se sentien molt més atrets per l'apassionament caïnita de la política espanyola, que segons ells anava al fons de les qüestions sense tans florentinismes.
Segurament, aquests intel·lectuals no havien llegit Pla. Gran coneixedor de la política madrilenya, explicava que els partits espanyols no tenien com a objectiu guanyar els seus rivals sinó destruir-los. Sovint sembla que, allà, aquesta filosofia perdura. L'oasi català pretenia ser-ne l'antítesi, una demostració que es podia fer política des des de la cordialitat i el respecte, amb un mínim de voluntat d'acord i de col·laboració en les qüestions bàsiques. Era el resultat del pactisme com a forma transversal d'entendre la política.
Hem passat tres anys trepidants lluny de l'oasi, amb passions desbordades i sorpreses majúscules. Potser han fet les delícies de periodistes i columnistes, però el país n'ha quedat extenuat, i amb l'orgull nacional trinxat. Abans anaves per Espanya amb el cap alt. Et senties poc estimat, però sabies que hi havia més una enveja admirada que no pas una hostilitat activa. Ara, no. Ara reses perquè el teu interlocutor es limiti a tractar qüestions professionals.
Enyorem l'oasi refrescant en què vivíem. Potser tenia les seves limitacions, però oferia unes seguretats i una confiança que les compensava.
Comencem-hi:
28 d'agost
Els socialistes francesos esmolen les eines de cara a les eleccions presidencials. Primer, esclar, han d’elegir candidat i hi ha una pila de dirigents il·lustres que s’hi postulen. La més ben posicionada és Segolène Royal. Ja l’apoden l’esquiva per la seva habilitat a defugir situacions compromeses. D’aquest mes d’agost, la gent pot recordar d’ella la polèmica per unes fotos en biquini aparegudes a alguns mitjans i l’obscur episodi d’un assalt sense robatori al seu pis parisenc. Ningú no recorda, però, quina és la seva posició respecte de la guerra del Líban i quina actitud opina que ha d’adoptar França al respecte. Simplement, ha evitat situacions que la forcessin a pronunciar-s´hi.
És una tàctica que va guanyant adeptes, sobretot entre alguns assessors electorals: es tracta de conservar impol·luta la imatge del candidat a costa de no implicar-se en cap afer que pugui danyar-la.
Que la imatge conforma el vot és indiscutible. Per tant, no ho discutiré. Ara, potser el que erren els experts és sobre la imatge que capta vots. Vet aquí una qüestió crítica en un país amb una tendència tan elevada a l'abstenció. Si Zapatero no s'hagués pronunciat decididament contra la guerra de l'Iraq -és a dir, si no s'hagués treballat una imatge gens neutra-, probablement no hauria estat el beneficiari dels vots de reacció i d'indignació per l'actitud del PP després del 11-M.
En un moment de tanta desorientació com l'actual, la gent espera que els polítics aportin alguna llum, que marquin camins, fins i tot a risc d'equivocar-se. El ressorgiment de la religió és una altra faceta de la mateixa necessitat: la de trobar principis on aferrar-se en el magma quotidià. Si la gent no troba respostes en la política –respostes a les qüestions pròpies de la cosa pública–, per què s'hi hauria d'interessar?
30 d'agost
La designació de Joan Clos com a ministre d'Indústria s'inscriu en la mateixa filosofia amb què el PSC va nomenar molts alts càrrecs de la Generalitat tot just arribar-hi: donar una sortida elegant als alcaldes que feia massa temps que hi eren, a qui començava a pesar massa el llast de molts anys d'exercir el mateix càrrec, però que les agrupacions locals del partit difícilment rellevarien. Repasseu els diaris oficials d'aquella època i en podreu fer un inventari revelador.
Aquell procés de renovació interna va passar desaparcebut, entre altres raons perquè s'acabava d'accedir al govern de Catalunya després de pretendre'l durant més de vint anys. Era fàcil de justificar que el PSC busqués gent amb experiència allà on havia tingut quotes de poder. Aquest argument, esclar, ja no serveix en el cas de Clos i sembla més evident que el relleu és justament això, un relleu.
Una reflexió marginal per acabar: és curiós que, dels 16 ministres, només n'hi hagi un de català. Un exigu 6% davant els percentatges molt més elevats que té Catalunya en població, en participació al PIB o en aportació de vots al PSOE!
31 d'agost
Obro un diari i m'hi trobo encartat un monogràfic de 28 planes titulat "Mil dies invertint en salut". El mateix dia, arribo a casa i tinc a la bústia un sobre de la Generalitat que conté el butlletí "Info Catalunya". ¿No era aquest el govern que acabaria amb aquestes pràctiques tan insanes? ¿No havia de ser aquesta una de les diferències radicals amb el mal estil de CiU? Doncs, vet aquí que no, que no els devíem entendre bé i que tot això no és propaganda sinó transparència.
Ironies a banda, el pamflet és bàsicament una llista d'inversions passades, presents i futures, municipi per municipi. S'acusava el president Pujol d'abusar del "totxo" com a argument central de l'obra de govern. Sembla ser que els actuals governants no han trobat fórmules millors que aquelles que van criticar tan amargament.
3 de setembre
Si repassem les llistes que concorren a les eleccions catalanes, podem extreure dues conclusions generals.
En primer lloc, no hi ha fitxatges. Són llistes fetes amb els polítics de la casa, la major part d’ells desconeguts per al gran públic. ¿Ha passat a la història aquell esforç d’incloure a les llistes personatges de prestigi que causessin impacte? De fet, el que sembla que ha passat a millor vida és el reconeixement de la individualitat. Abans, es buscaven cartells en què alguns candidats s'incorporaven a la política amb la fama guanyada, després d’una vida professional reeixida. Ara, en canvi, els polítics es formen en la mateixa activitat política i van ascendint –per mèrits sobretot interns– a l’escalafó del partit. Res a dir-hi, excepte que potser seria preferible la fórmula Cruyff. Recordem-la: el gruix de jugadors format a casa, però un parell o tres de cracs que marquessin la diferència amb la resta d'equips.
De totes maneres, tenir cracs a les llistes també obliga a estar oberts a les seves "excentricitats". No fitxes un crac perquè es dilueixi en el grup i perdi aquells trets de la seva personalitat que l'han fet atractiu electoralment. Per a això, cal una altra cultura de partits.
La segona conclusió és que s’aposta per la paritat en termes quantitatius. Sense llei, però potser sota l'"amenaça" de la futura llei. En qualsevol cas, ara tots els partits volen demostrar que s'ho creuen i equiparen quantitativament homes i dones. Tanmateix, ens hauríem de preguntar si aquesta és una paritat real o fictícia. Si la fórmula 40-60 a les llistes reflectís un 40-60 en la militància dels partits, s'hauria avançat realment cap a la implicació i el reconeixement del rol de la dona en política. Ara bé, si les llistes són el 40-60, però les estadístiques de militància es mantenen en el 20-80, aleshores no s'incrementa aquest paper: no s'atreuen més dones a la política sinó que es fa més fàcil l'ascens de les que ja hi eren.
6 de setembre
L'oasi català fou motiu de burla intensa fa uns tres anys. Tota la intel·lectualitat progre del país el menystenia i l'acusava falsament de tapar vergonyes. Se sentien molt més atrets per l'apassionament caïnita de la política espanyola, que segons ells anava al fons de les qüestions sense tans florentinismes.
Segurament, aquests intel·lectuals no havien llegit Pla. Gran coneixedor de la política madrilenya, explicava que els partits espanyols no tenien com a objectiu guanyar els seus rivals sinó destruir-los. Sovint sembla que, allà, aquesta filosofia perdura. L'oasi català pretenia ser-ne l'antítesi, una demostració que es podia fer política des des de la cordialitat i el respecte, amb un mínim de voluntat d'acord i de col·laboració en les qüestions bàsiques. Era el resultat del pactisme com a forma transversal d'entendre la política.
Hem passat tres anys trepidants lluny de l'oasi, amb passions desbordades i sorpreses majúscules. Potser han fet les delícies de periodistes i columnistes, però el país n'ha quedat extenuat, i amb l'orgull nacional trinxat. Abans anaves per Espanya amb el cap alt. Et senties poc estimat, però sabies que hi havia més una enveja admirada que no pas una hostilitat activa. Ara, no. Ara reses perquè el teu interlocutor es limiti a tractar qüestions professionals.
Enyorem l'oasi refrescant en què vivíem. Potser tenia les seves limitacions, però oferia unes seguretats i una confiança que les compensava.
