dimarts, d’octubre 24, 2006
Reflexions electorals (1)
Des que vaig acabar les vacances d'estiu, he procurat parar atenció al procés electoral que ha de culminar el proper dia 1 de novembre. Molts dies he redactat notes personals suggerides pel decurs de la campanya. N'aniré deixant constància recopilatòria en aquest bloc al llarg d'uns quants "fascicles".
Comencem-hi:
28 d'agost
Els socialistes francesos esmolen les eines de cara a les eleccions presidencials. Primer, esclar, han d’elegir candidat i hi ha una pila de dirigents il·lustres que s’hi postulen. La més ben posicionada és Segolène Royal. Ja l’apoden l’esquiva per la seva habilitat a defugir situacions compromeses. D’aquest mes d’agost, la gent pot recordar d’ella la polèmica per unes fotos en biquini aparegudes a alguns mitjans i l’obscur episodi d’un assalt sense robatori al seu pis parisenc. Ningú no recorda, però, quina és la seva posició respecte de la guerra del Líban i quina actitud opina que ha d’adoptar França al respecte. Simplement, ha evitat situacions que la forcessin a pronunciar-s´hi.
És una tàctica que va guanyant adeptes, sobretot entre alguns assessors electorals: es tracta de conservar impol·luta la imatge del candidat a costa de no implicar-se en cap afer que pugui danyar-la.
Que la imatge conforma el vot és indiscutible. Per tant, no ho discutiré. Ara, potser el que erren els experts és sobre la imatge que capta vots. Vet aquí una qüestió crítica en un país amb una tendència tan elevada a l'abstenció. Si Zapatero no s'hagués pronunciat decididament contra la guerra de l'Iraq -és a dir, si no s'hagués treballat una imatge gens neutra-, probablement no hauria estat el beneficiari dels vots de reacció i d'indignació per l'actitud del PP després del 11-M.
En un moment de tanta desorientació com l'actual, la gent espera que els polítics aportin alguna llum, que marquin camins, fins i tot a risc d'equivocar-se. El ressorgiment de la religió és una altra faceta de la mateixa necessitat: la de trobar principis on aferrar-se en el magma quotidià. Si la gent no troba respostes en la política –respostes a les qüestions pròpies de la cosa pública–, per què s'hi hauria d'interessar?
30 d'agost
La designació de Joan Clos com a ministre d'Indústria s'inscriu en la mateixa filosofia amb què el PSC va nomenar molts alts càrrecs de la Generalitat tot just arribar-hi: donar una sortida elegant als alcaldes que feia massa temps que hi eren, a qui començava a pesar massa el llast de molts anys d'exercir el mateix càrrec, però que les agrupacions locals del partit difícilment rellevarien. Repasseu els diaris oficials d'aquella època i en podreu fer un inventari revelador.
Aquell procés de renovació interna va passar desaparcebut, entre altres raons perquè s'acabava d'accedir al govern de Catalunya després de pretendre'l durant més de vint anys. Era fàcil de justificar que el PSC busqués gent amb experiència allà on havia tingut quotes de poder. Aquest argument, esclar, ja no serveix en el cas de Clos i sembla més evident que el relleu és justament això, un relleu.
Una reflexió marginal per acabar: és curiós que, dels 16 ministres, només n'hi hagi un de català. Un exigu 6% davant els percentatges molt més elevats que té Catalunya en població, en participació al PIB o en aportació de vots al PSOE!
31 d'agost
Obro un diari i m'hi trobo encartat un monogràfic de 28 planes titulat "Mil dies invertint en salut". El mateix dia, arribo a casa i tinc a la bústia un sobre de la Generalitat que conté el butlletí "Info Catalunya". ¿No era aquest el govern que acabaria amb aquestes pràctiques tan insanes? ¿No havia de ser aquesta una de les diferències radicals amb el mal estil de CiU? Doncs, vet aquí que no, que no els devíem entendre bé i que tot això no és propaganda sinó transparència.
Ironies a banda, el pamflet és bàsicament una llista d'inversions passades, presents i futures, municipi per municipi. S'acusava el president Pujol d'abusar del "totxo" com a argument central de l'obra de govern. Sembla ser que els actuals governants no han trobat fórmules millors que aquelles que van criticar tan amargament.
3 de setembre
Si repassem les llistes que concorren a les eleccions catalanes, podem extreure dues conclusions generals.
En primer lloc, no hi ha fitxatges. Són llistes fetes amb els polítics de la casa, la major part d’ells desconeguts per al gran públic. ¿Ha passat a la història aquell esforç d’incloure a les llistes personatges de prestigi que causessin impacte? De fet, el que sembla que ha passat a millor vida és el reconeixement de la individualitat. Abans, es buscaven cartells en què alguns candidats s'incorporaven a la política amb la fama guanyada, després d’una vida professional reeixida. Ara, en canvi, els polítics es formen en la mateixa activitat política i van ascendint –per mèrits sobretot interns– a l’escalafó del partit. Res a dir-hi, excepte que potser seria preferible la fórmula Cruyff. Recordem-la: el gruix de jugadors format a casa, però un parell o tres de cracs que marquessin la diferència amb la resta d'equips.
De totes maneres, tenir cracs a les llistes també obliga a estar oberts a les seves "excentricitats". No fitxes un crac perquè es dilueixi en el grup i perdi aquells trets de la seva personalitat que l'han fet atractiu electoralment. Per a això, cal una altra cultura de partits.
La segona conclusió és que s’aposta per la paritat en termes quantitatius. Sense llei, però potser sota l'"amenaça" de la futura llei. En qualsevol cas, ara tots els partits volen demostrar que s'ho creuen i equiparen quantitativament homes i dones. Tanmateix, ens hauríem de preguntar si aquesta és una paritat real o fictícia. Si la fórmula 40-60 a les llistes reflectís un 40-60 en la militància dels partits, s'hauria avançat realment cap a la implicació i el reconeixement del rol de la dona en política. Ara bé, si les llistes són el 40-60, però les estadístiques de militància es mantenen en el 20-80, aleshores no s'incrementa aquest paper: no s'atreuen més dones a la política sinó que es fa més fàcil l'ascens de les que ja hi eren.
6 de setembre
L'oasi català fou motiu de burla intensa fa uns tres anys. Tota la intel·lectualitat progre del país el menystenia i l'acusava falsament de tapar vergonyes. Se sentien molt més atrets per l'apassionament caïnita de la política espanyola, que segons ells anava al fons de les qüestions sense tans florentinismes.
Segurament, aquests intel·lectuals no havien llegit Pla. Gran coneixedor de la política madrilenya, explicava que els partits espanyols no tenien com a objectiu guanyar els seus rivals sinó destruir-los. Sovint sembla que, allà, aquesta filosofia perdura. L'oasi català pretenia ser-ne l'antítesi, una demostració que es podia fer política des des de la cordialitat i el respecte, amb un mínim de voluntat d'acord i de col·laboració en les qüestions bàsiques. Era el resultat del pactisme com a forma transversal d'entendre la política.
Hem passat tres anys trepidants lluny de l'oasi, amb passions desbordades i sorpreses majúscules. Potser han fet les delícies de periodistes i columnistes, però el país n'ha quedat extenuat, i amb l'orgull nacional trinxat. Abans anaves per Espanya amb el cap alt. Et senties poc estimat, però sabies que hi havia més una enveja admirada que no pas una hostilitat activa. Ara, no. Ara reses perquè el teu interlocutor es limiti a tractar qüestions professionals.
Enyorem l'oasi refrescant en què vivíem. Potser tenia les seves limitacions, però oferia unes seguretats i una confiança que les compensava.
Comencem-hi:
28 d'agost
Els socialistes francesos esmolen les eines de cara a les eleccions presidencials. Primer, esclar, han d’elegir candidat i hi ha una pila de dirigents il·lustres que s’hi postulen. La més ben posicionada és Segolène Royal. Ja l’apoden l’esquiva per la seva habilitat a defugir situacions compromeses. D’aquest mes d’agost, la gent pot recordar d’ella la polèmica per unes fotos en biquini aparegudes a alguns mitjans i l’obscur episodi d’un assalt sense robatori al seu pis parisenc. Ningú no recorda, però, quina és la seva posició respecte de la guerra del Líban i quina actitud opina que ha d’adoptar França al respecte. Simplement, ha evitat situacions que la forcessin a pronunciar-s´hi.
És una tàctica que va guanyant adeptes, sobretot entre alguns assessors electorals: es tracta de conservar impol·luta la imatge del candidat a costa de no implicar-se en cap afer que pugui danyar-la.
Que la imatge conforma el vot és indiscutible. Per tant, no ho discutiré. Ara, potser el que erren els experts és sobre la imatge que capta vots. Vet aquí una qüestió crítica en un país amb una tendència tan elevada a l'abstenció. Si Zapatero no s'hagués pronunciat decididament contra la guerra de l'Iraq -és a dir, si no s'hagués treballat una imatge gens neutra-, probablement no hauria estat el beneficiari dels vots de reacció i d'indignació per l'actitud del PP després del 11-M.
En un moment de tanta desorientació com l'actual, la gent espera que els polítics aportin alguna llum, que marquin camins, fins i tot a risc d'equivocar-se. El ressorgiment de la religió és una altra faceta de la mateixa necessitat: la de trobar principis on aferrar-se en el magma quotidià. Si la gent no troba respostes en la política –respostes a les qüestions pròpies de la cosa pública–, per què s'hi hauria d'interessar?
30 d'agost
La designació de Joan Clos com a ministre d'Indústria s'inscriu en la mateixa filosofia amb què el PSC va nomenar molts alts càrrecs de la Generalitat tot just arribar-hi: donar una sortida elegant als alcaldes que feia massa temps que hi eren, a qui començava a pesar massa el llast de molts anys d'exercir el mateix càrrec, però que les agrupacions locals del partit difícilment rellevarien. Repasseu els diaris oficials d'aquella època i en podreu fer un inventari revelador.
Aquell procés de renovació interna va passar desaparcebut, entre altres raons perquè s'acabava d'accedir al govern de Catalunya després de pretendre'l durant més de vint anys. Era fàcil de justificar que el PSC busqués gent amb experiència allà on havia tingut quotes de poder. Aquest argument, esclar, ja no serveix en el cas de Clos i sembla més evident que el relleu és justament això, un relleu.
Una reflexió marginal per acabar: és curiós que, dels 16 ministres, només n'hi hagi un de català. Un exigu 6% davant els percentatges molt més elevats que té Catalunya en població, en participació al PIB o en aportació de vots al PSOE!
31 d'agost
Obro un diari i m'hi trobo encartat un monogràfic de 28 planes titulat "Mil dies invertint en salut". El mateix dia, arribo a casa i tinc a la bústia un sobre de la Generalitat que conté el butlletí "Info Catalunya". ¿No era aquest el govern que acabaria amb aquestes pràctiques tan insanes? ¿No havia de ser aquesta una de les diferències radicals amb el mal estil de CiU? Doncs, vet aquí que no, que no els devíem entendre bé i que tot això no és propaganda sinó transparència.
Ironies a banda, el pamflet és bàsicament una llista d'inversions passades, presents i futures, municipi per municipi. S'acusava el president Pujol d'abusar del "totxo" com a argument central de l'obra de govern. Sembla ser que els actuals governants no han trobat fórmules millors que aquelles que van criticar tan amargament.
3 de setembre
Si repassem les llistes que concorren a les eleccions catalanes, podem extreure dues conclusions generals.
En primer lloc, no hi ha fitxatges. Són llistes fetes amb els polítics de la casa, la major part d’ells desconeguts per al gran públic. ¿Ha passat a la història aquell esforç d’incloure a les llistes personatges de prestigi que causessin impacte? De fet, el que sembla que ha passat a millor vida és el reconeixement de la individualitat. Abans, es buscaven cartells en què alguns candidats s'incorporaven a la política amb la fama guanyada, després d’una vida professional reeixida. Ara, en canvi, els polítics es formen en la mateixa activitat política i van ascendint –per mèrits sobretot interns– a l’escalafó del partit. Res a dir-hi, excepte que potser seria preferible la fórmula Cruyff. Recordem-la: el gruix de jugadors format a casa, però un parell o tres de cracs que marquessin la diferència amb la resta d'equips.
De totes maneres, tenir cracs a les llistes també obliga a estar oberts a les seves "excentricitats". No fitxes un crac perquè es dilueixi en el grup i perdi aquells trets de la seva personalitat que l'han fet atractiu electoralment. Per a això, cal una altra cultura de partits.
La segona conclusió és que s’aposta per la paritat en termes quantitatius. Sense llei, però potser sota l'"amenaça" de la futura llei. En qualsevol cas, ara tots els partits volen demostrar que s'ho creuen i equiparen quantitativament homes i dones. Tanmateix, ens hauríem de preguntar si aquesta és una paritat real o fictícia. Si la fórmula 40-60 a les llistes reflectís un 40-60 en la militància dels partits, s'hauria avançat realment cap a la implicació i el reconeixement del rol de la dona en política. Ara bé, si les llistes són el 40-60, però les estadístiques de militància es mantenen en el 20-80, aleshores no s'incrementa aquest paper: no s'atreuen més dones a la política sinó que es fa més fàcil l'ascens de les que ja hi eren.
6 de setembre
L'oasi català fou motiu de burla intensa fa uns tres anys. Tota la intel·lectualitat progre del país el menystenia i l'acusava falsament de tapar vergonyes. Se sentien molt més atrets per l'apassionament caïnita de la política espanyola, que segons ells anava al fons de les qüestions sense tans florentinismes.
Segurament, aquests intel·lectuals no havien llegit Pla. Gran coneixedor de la política madrilenya, explicava que els partits espanyols no tenien com a objectiu guanyar els seus rivals sinó destruir-los. Sovint sembla que, allà, aquesta filosofia perdura. L'oasi català pretenia ser-ne l'antítesi, una demostració que es podia fer política des des de la cordialitat i el respecte, amb un mínim de voluntat d'acord i de col·laboració en les qüestions bàsiques. Era el resultat del pactisme com a forma transversal d'entendre la política.
Hem passat tres anys trepidants lluny de l'oasi, amb passions desbordades i sorpreses majúscules. Potser han fet les delícies de periodistes i columnistes, però el país n'ha quedat extenuat, i amb l'orgull nacional trinxat. Abans anaves per Espanya amb el cap alt. Et senties poc estimat, però sabies que hi havia més una enveja admirada que no pas una hostilitat activa. Ara, no. Ara reses perquè el teu interlocutor es limiti a tractar qüestions professionals.
Enyorem l'oasi refrescant en què vivíem. Potser tenia les seves limitacions, però oferia unes seguretats i una confiança que les compensava.
# posted by Pere Torres @ 11:26 a. m. 
