dissabte, d’octubre 28, 2006
Reflexions electorals (3)
Vet aquí la tercera tanda de reflexions electorals.
15 de setembre
Excepte algunes il·luminacions maragallianes –cal reconèixer que de vegades tenen ambició– i la visió estratègica d'alguns alcaldes brillants, les administracions socialistes aposten a Catalunya per aquella mar plana que no causa cap contratemps però que abalteix l'esperit. En la gestió del cada dia, hi ha poques faltes que obliguin a penitència, però tampoc no hi ha virtuts que es puguin elogiar. La situació pot descriure's per la seva varietat de tonalitats d'un mateix i únic color: el gris.
L'inconvenient de tot plegat és que els països grisos només tenen un rol al món globalitzat, el de subordinats. Les primeres places estan reservades als emprenedors, als que volen "menjar-se el món", en el bon sentit de l'expressió.
Ho deia el rector d'una universitat nord-americana, ho recordava l'exconseller Mas Colell: si algú es queixa que l'excel·lència és cara, és que no ha calculat el que costa la mediocritat. La brillant sentència és vàlida en termes econòmics, però sobretot en termes sociològics, d'autoestima d'una societat.
Aquest és, doncs, un altre aspecte que convindria tenir molt present i dirimir a les pròximes eleccions. Quin color de país volem?
18 de setembre
Segur que els nostres candidats han parat poca atenció a una notícia econòmica: les associacions empresarials del Marroc, Algèria, Tunísia, Mauritània i Líbia han creat la Unió de Patronals Magribines per a fomentar la integració econòmica d'aquests cinc estats. En realitat, és un fet extraordinàriament positiu, sobretot si no es queda en una mera declaració.
Solem abordar la qüestió de la immigració des d'una perspectiva absolutament defensiva: com gestionar l'allau inaturable de gent que ens arriba d'altres països i s'instal·la entre nosaltres. Certament, és una qüestió que mereix atenció, molta atenció. I més intel·ligència que no pas espectacularitat.
En aquesta línia de l'escassa espectacularitat hi ha tota la immensa feina que es pot fer en polítiques de cooperació al desenvolupament. Ens surt molt més a compte, al final, que aquests països siguin capaços de crear llocs de treball i riquesa per als seus ciutadans que no pas organitzar tots els mecanismes per a impedir la immigració il·legal que patim.
Donar suport a processos com aquesta integració econòmica del Magrib formaria part d'una política intel·ligent. Tampoc hauria de quedar-se en les paraules, sinó passar als fets. Per exemple, afavorint el comerç amb la Unió Europea en la mesura que la Unió Magribina es consolidi i vetlli per crear uns estàndards laborals i de qualitat acceptables.
Estar atents a allò que passa en els països d'on parteix la immigració és, doncs, essencial. El cas del Senegal és il·lustratiu. Tenint una de les costes més riques en pesqueries del món, ara està depauperada. La flota russa va devastar-la fa 25 anys. Tanmateix, els països europeus continuen aspirant a pescar-hi. De tant en tant, davant la pobresa de les captures, es posen en marxa programes de vedes biològiques en què el govern subvenciona els pesquers espanyols perquè es quedin a port. Ara bé, què passa amb els pescadors locals? Han passat de tenir una abundància de peix a gairebé no treure'n gens. Qui es preocupa d'ells? Ningú i, en conseqüència, els "incentivem" a migrar.
Aquesta política de cooperació forma part indissociable de qualsevol política d'immigració que vulgui tenir un mínim èxit. En canvi, no en parlem. És molt més fàcil carregar les tintes sobre les pasteres, les regularitzacions i el risc islamista. I, així, no fem els deures que cal fer.
19 de setembre
L'actualitat de la precampanya electoral catalana ha passat a un segon pla davant la nova onada de protestes del món islàmic perquè s'han sentit ofesos per un fragment d'una reflexió teològica del Papa. La dimensió de la crisi ens la mirem amb una barreja de perplexitat, indignació i afartament, però ens la mirem com una crisi de política internacional. Òbviament ho és, però també té una faceta "local" que no hauríem d'ignorar.
Al nostre país, hi ha una presència significativa d'immigració islàmica. No sabem si hi són per quedar-s'hi, però, si ens fixem en països en què aquest tipus d'immigració va arribar abans, hem de preveure que s'instal·li definitivament una important comunitat musulmana a casa nostra. Més tard o més d'hora, els haurem d'incorporar al nostre sistema de ciutadania i atorgar-los drets polítics. El debat que ens toca fer no és si això s'ha de produir –és inevitable– sinó com s'haurà de produir.
Cada vegada sembla més acceptada la idea que els immigrants que adquireixin aquests drets hauran d'adoptar alguns compromisos. CiU ha estat la més insistent en aquest enfocament, amb la seva equilibrada tesi dels drets i dels deures. Tanmateix, l'espatllen sovint posant l'accent en la demostració que se sap català i es coneix la cultura del país. En fer-ho faciliten innecessàriament la caricaturització de la seva posició. D'entrada, l'exigència del català és supèrflua, perquè el nou Estatut ja estableix el deure de conèixer la llengua pròpia. I, pel que fa a la cultura catalana, si els demanem el coneixement mitjà que en té la població autòctona, ho tindran ben fàcil.
En realitat, ens interessa molt més una altra cosa, que també té a veure amb la cultura: que coneguin, acceptin i assumeixin els valors de la nostra comunitat. No s'hauria d'atorgar drets polítics a cap immigrant que no faci seus el respecte per la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de culte, la laïcitat dels poders públics, la igualtat entre sexes… En això, hauríem de ser molt decidits i no perdonar-ne ni una, com qui diu. Aquell immigrant que no està disposat a fer seus aquests principis no hauria de tenir lloc al nostre país.
Aquesta exigència s'hauria d'estendre a les seves associacions i organitzacions. Algunes han sortit aquests dies a manifestar disgust per les paraules del Papa i les han criticades amb duresa. La llibertat d'expressió que reclamem per al Papa també els empara a ells per a criticar-lo. Ara bé, aquesta crítica de les paraules del Papa ha de ser simultània al reconeixement del dret del Papa a pronunciar-les lliurement.
No està bé que critiquin obertament el discurs papal i, en canvi, no se senti la seva veu amb prou contundència a l'hora de condemnar aquells que amenacen el Papa, el Vaticà i els catòlics en general. Es va fer una llei de partits que permet il·legalitzar aquelles organitzacions polítiques que no condemnin la violència terrorista. ¿No s'hauria de fer, amb molta més raó, una llei que prohibís les associacions religioso-culturals que no condemnin amb prou nítidesa la violència que es fa en nom de la seva fe o del seu déu?
En aquest tema, actuar tard és actuar massa tard.
21 de setembre
Quan Maragall reuneix els consellers de la Generalitat que militen al seu partit i els posa al servei de la candidatura de Montilla fa un mal servei a les institucions. Són ministres de Catalunya i han d'exercir el càrrec des d'aquesta perspectiva, no pas al servei d'un candidat.
De fet, és més un pecat de formes que de fons, perquè és impensable que els càrrecs públics de naturalesa política no s'impliquin en les campanyes electorals a favor del seu partit. Tanmateix, les formes són essencials per al bon funcionament de la democràcia.
I les formes estan fallant. Fallen quan el primer examen del nou Estatut –el percentatge d'inversions que l'Administració central destinarà a Catalunya– ja no es compleix. De fet, es retoquen les fórmules de càlcul perquè sembli que sí, però és fals. És un inacceptable joc de mans.
Fallen les formes quan les institucions de l'Estat no fan la seva feina i envaeixen els terrenys que no els correspon. Ho ha fet reiteradament el Consell General del Poder Judicial. I ara ho acaba de fer el Defensor del Poble. En comptes de servir l'Estat, el van desfent per dins, com fa l'aigua amb les roques calcàries. En aquest últim cas, podem obtenir belles formacions càrstiques, però tothom sap que els riscs de bòfies i esfondraments sobtats és molt elevat. Amb la solidesa de l'Estat passa el mateix: algunes "bravuconeries" són molt elegants de cara a certa galeria, però van minant les bases democràtiques de l'Estat i, al final, Espanya petarà com a comunitat viable. No petarà perquè es desfaci la seva sacrosanta unitat per nacionalismes i regionalismes sinó perquè s'hauran dinamitat des de dins les institucions democràtiques.
Fallen les formes quan els mitjans de comunicació omplen pàgines amb revelacions de dossiers filtrats, però cap d'ells es pregunta sobre l'honestedat de qui ha guardat el dossier durant mesos per a fer-lo servir en campanya electoral.
Per tant, és hora de recuperar el valor de les formes, que no és altre que el respecte pels principis que sustenten la democràcia i la fan efectiva.
22 de setembre
Comencen les festes de la Mercè amb un acte polèmic, el pregó d'Elvira Lindo. Les protestes d'algunes associacions i que en Portabella els hagi deixat plantats són aquella mena d'accions que ens fan gratuïtament antipàtics: rebutjar l'altre per motiu de la llengua.
Aquest no és el problema de fons. De fet, reduir-ho a una rebequeria per la llengua és una forma hàbil de desviar l'atenció d'aquelles qüestions que sí que ens haurien de preocupar.
Tenint en compte que el pregó es fa a l'interior, en una sala amb el públic assegut, podria pronunciar-se en qualsevol llengua i facilitar la corresponent traducció simultània. Per tant, aquí no rau el problema, hi insisteixo. On és, doncs? És en el provincianisme que representa elegir Elvira Lindo com a pregonera. Autors amb la mateixa qualitat literària n'hi ha un munt en llengua catalana. Aleshores, per què menystenir aquests i fer venir algú que no és cap crac literari?
Discrepo de la majoria d'idees polítiques del Mario Vargas Llosa, però és un escriptor excepcionalment bo. Si haguessin convidat l'autor peruà, ho hauria trobat lògic –a més va residir a Barcelona uns quants anys– i no m'hauria sabut cap greu que fes el pregó en la seva llengua. Ara, fer venir una escriptora que no té uns mèrits extraordinaris i desaprofitar literats catalans de molta més categoria és un acte de provincianisme, de donar més valor al de fora que al de casa pel sol fet de ser de fora.
Aquest és el problema de l'Ajuntament de Barcelona. El seu cosmopolitisme s'ha volgut construir sobre la negació de la pròpia identitat. Però, mirem una mica enfora: París no és molt francesa? Nova York no és molt nord-americana? Madrid no és molt espanyola? No tenen cap problema de cosmopolitisme essent molt genuïnament "locals". Per què els dirigents -no només polítics- de Barcelona creuen que aquesta ciutat només pot ser cosmopolita si és poc catalana?
Si em permeteu una exageració, tan de bo que mai no es fes el pregó de la Mercè en català si això volia dir que el feia Mario Vargas Llosa, Paul Auster, Lars von Trier, Riccardo Mutti o Amos Oz. Si no són aquests, que el facin els de casa, perquè portar qualsevol figura progre del casolà olimp madrileny no et torna cosmopolita sinó provincià.
15 de setembre
Excepte algunes il·luminacions maragallianes –cal reconèixer que de vegades tenen ambició– i la visió estratègica d'alguns alcaldes brillants, les administracions socialistes aposten a Catalunya per aquella mar plana que no causa cap contratemps però que abalteix l'esperit. En la gestió del cada dia, hi ha poques faltes que obliguin a penitència, però tampoc no hi ha virtuts que es puguin elogiar. La situació pot descriure's per la seva varietat de tonalitats d'un mateix i únic color: el gris.
L'inconvenient de tot plegat és que els països grisos només tenen un rol al món globalitzat, el de subordinats. Les primeres places estan reservades als emprenedors, als que volen "menjar-se el món", en el bon sentit de l'expressió.
Ho deia el rector d'una universitat nord-americana, ho recordava l'exconseller Mas Colell: si algú es queixa que l'excel·lència és cara, és que no ha calculat el que costa la mediocritat. La brillant sentència és vàlida en termes econòmics, però sobretot en termes sociològics, d'autoestima d'una societat.
Aquest és, doncs, un altre aspecte que convindria tenir molt present i dirimir a les pròximes eleccions. Quin color de país volem?
18 de setembre
Segur que els nostres candidats han parat poca atenció a una notícia econòmica: les associacions empresarials del Marroc, Algèria, Tunísia, Mauritània i Líbia han creat la Unió de Patronals Magribines per a fomentar la integració econòmica d'aquests cinc estats. En realitat, és un fet extraordinàriament positiu, sobretot si no es queda en una mera declaració.
Solem abordar la qüestió de la immigració des d'una perspectiva absolutament defensiva: com gestionar l'allau inaturable de gent que ens arriba d'altres països i s'instal·la entre nosaltres. Certament, és una qüestió que mereix atenció, molta atenció. I més intel·ligència que no pas espectacularitat.
En aquesta línia de l'escassa espectacularitat hi ha tota la immensa feina que es pot fer en polítiques de cooperació al desenvolupament. Ens surt molt més a compte, al final, que aquests països siguin capaços de crear llocs de treball i riquesa per als seus ciutadans que no pas organitzar tots els mecanismes per a impedir la immigració il·legal que patim.
Donar suport a processos com aquesta integració econòmica del Magrib formaria part d'una política intel·ligent. Tampoc hauria de quedar-se en les paraules, sinó passar als fets. Per exemple, afavorint el comerç amb la Unió Europea en la mesura que la Unió Magribina es consolidi i vetlli per crear uns estàndards laborals i de qualitat acceptables.
Estar atents a allò que passa en els països d'on parteix la immigració és, doncs, essencial. El cas del Senegal és il·lustratiu. Tenint una de les costes més riques en pesqueries del món, ara està depauperada. La flota russa va devastar-la fa 25 anys. Tanmateix, els països europeus continuen aspirant a pescar-hi. De tant en tant, davant la pobresa de les captures, es posen en marxa programes de vedes biològiques en què el govern subvenciona els pesquers espanyols perquè es quedin a port. Ara bé, què passa amb els pescadors locals? Han passat de tenir una abundància de peix a gairebé no treure'n gens. Qui es preocupa d'ells? Ningú i, en conseqüència, els "incentivem" a migrar.
Aquesta política de cooperació forma part indissociable de qualsevol política d'immigració que vulgui tenir un mínim èxit. En canvi, no en parlem. És molt més fàcil carregar les tintes sobre les pasteres, les regularitzacions i el risc islamista. I, així, no fem els deures que cal fer.
19 de setembre
L'actualitat de la precampanya electoral catalana ha passat a un segon pla davant la nova onada de protestes del món islàmic perquè s'han sentit ofesos per un fragment d'una reflexió teològica del Papa. La dimensió de la crisi ens la mirem amb una barreja de perplexitat, indignació i afartament, però ens la mirem com una crisi de política internacional. Òbviament ho és, però també té una faceta "local" que no hauríem d'ignorar.
Al nostre país, hi ha una presència significativa d'immigració islàmica. No sabem si hi són per quedar-s'hi, però, si ens fixem en països en què aquest tipus d'immigració va arribar abans, hem de preveure que s'instal·li definitivament una important comunitat musulmana a casa nostra. Més tard o més d'hora, els haurem d'incorporar al nostre sistema de ciutadania i atorgar-los drets polítics. El debat que ens toca fer no és si això s'ha de produir –és inevitable– sinó com s'haurà de produir.
Cada vegada sembla més acceptada la idea que els immigrants que adquireixin aquests drets hauran d'adoptar alguns compromisos. CiU ha estat la més insistent en aquest enfocament, amb la seva equilibrada tesi dels drets i dels deures. Tanmateix, l'espatllen sovint posant l'accent en la demostració que se sap català i es coneix la cultura del país. En fer-ho faciliten innecessàriament la caricaturització de la seva posició. D'entrada, l'exigència del català és supèrflua, perquè el nou Estatut ja estableix el deure de conèixer la llengua pròpia. I, pel que fa a la cultura catalana, si els demanem el coneixement mitjà que en té la població autòctona, ho tindran ben fàcil.
En realitat, ens interessa molt més una altra cosa, que també té a veure amb la cultura: que coneguin, acceptin i assumeixin els valors de la nostra comunitat. No s'hauria d'atorgar drets polítics a cap immigrant que no faci seus el respecte per la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de culte, la laïcitat dels poders públics, la igualtat entre sexes… En això, hauríem de ser molt decidits i no perdonar-ne ni una, com qui diu. Aquell immigrant que no està disposat a fer seus aquests principis no hauria de tenir lloc al nostre país.
Aquesta exigència s'hauria d'estendre a les seves associacions i organitzacions. Algunes han sortit aquests dies a manifestar disgust per les paraules del Papa i les han criticades amb duresa. La llibertat d'expressió que reclamem per al Papa també els empara a ells per a criticar-lo. Ara bé, aquesta crítica de les paraules del Papa ha de ser simultània al reconeixement del dret del Papa a pronunciar-les lliurement.
No està bé que critiquin obertament el discurs papal i, en canvi, no se senti la seva veu amb prou contundència a l'hora de condemnar aquells que amenacen el Papa, el Vaticà i els catòlics en general. Es va fer una llei de partits que permet il·legalitzar aquelles organitzacions polítiques que no condemnin la violència terrorista. ¿No s'hauria de fer, amb molta més raó, una llei que prohibís les associacions religioso-culturals que no condemnin amb prou nítidesa la violència que es fa en nom de la seva fe o del seu déu?
En aquest tema, actuar tard és actuar massa tard.
21 de setembre
Quan Maragall reuneix els consellers de la Generalitat que militen al seu partit i els posa al servei de la candidatura de Montilla fa un mal servei a les institucions. Són ministres de Catalunya i han d'exercir el càrrec des d'aquesta perspectiva, no pas al servei d'un candidat.
De fet, és més un pecat de formes que de fons, perquè és impensable que els càrrecs públics de naturalesa política no s'impliquin en les campanyes electorals a favor del seu partit. Tanmateix, les formes són essencials per al bon funcionament de la democràcia.
I les formes estan fallant. Fallen quan el primer examen del nou Estatut –el percentatge d'inversions que l'Administració central destinarà a Catalunya– ja no es compleix. De fet, es retoquen les fórmules de càlcul perquè sembli que sí, però és fals. És un inacceptable joc de mans.
Fallen les formes quan les institucions de l'Estat no fan la seva feina i envaeixen els terrenys que no els correspon. Ho ha fet reiteradament el Consell General del Poder Judicial. I ara ho acaba de fer el Defensor del Poble. En comptes de servir l'Estat, el van desfent per dins, com fa l'aigua amb les roques calcàries. En aquest últim cas, podem obtenir belles formacions càrstiques, però tothom sap que els riscs de bòfies i esfondraments sobtats és molt elevat. Amb la solidesa de l'Estat passa el mateix: algunes "bravuconeries" són molt elegants de cara a certa galeria, però van minant les bases democràtiques de l'Estat i, al final, Espanya petarà com a comunitat viable. No petarà perquè es desfaci la seva sacrosanta unitat per nacionalismes i regionalismes sinó perquè s'hauran dinamitat des de dins les institucions democràtiques.
Fallen les formes quan els mitjans de comunicació omplen pàgines amb revelacions de dossiers filtrats, però cap d'ells es pregunta sobre l'honestedat de qui ha guardat el dossier durant mesos per a fer-lo servir en campanya electoral.
Per tant, és hora de recuperar el valor de les formes, que no és altre que el respecte pels principis que sustenten la democràcia i la fan efectiva.
22 de setembre
Comencen les festes de la Mercè amb un acte polèmic, el pregó d'Elvira Lindo. Les protestes d'algunes associacions i que en Portabella els hagi deixat plantats són aquella mena d'accions que ens fan gratuïtament antipàtics: rebutjar l'altre per motiu de la llengua.
Aquest no és el problema de fons. De fet, reduir-ho a una rebequeria per la llengua és una forma hàbil de desviar l'atenció d'aquelles qüestions que sí que ens haurien de preocupar.
Tenint en compte que el pregó es fa a l'interior, en una sala amb el públic assegut, podria pronunciar-se en qualsevol llengua i facilitar la corresponent traducció simultània. Per tant, aquí no rau el problema, hi insisteixo. On és, doncs? És en el provincianisme que representa elegir Elvira Lindo com a pregonera. Autors amb la mateixa qualitat literària n'hi ha un munt en llengua catalana. Aleshores, per què menystenir aquests i fer venir algú que no és cap crac literari?
Discrepo de la majoria d'idees polítiques del Mario Vargas Llosa, però és un escriptor excepcionalment bo. Si haguessin convidat l'autor peruà, ho hauria trobat lògic –a més va residir a Barcelona uns quants anys– i no m'hauria sabut cap greu que fes el pregó en la seva llengua. Ara, fer venir una escriptora que no té uns mèrits extraordinaris i desaprofitar literats catalans de molta més categoria és un acte de provincianisme, de donar més valor al de fora que al de casa pel sol fet de ser de fora.
Aquest és el problema de l'Ajuntament de Barcelona. El seu cosmopolitisme s'ha volgut construir sobre la negació de la pròpia identitat. Però, mirem una mica enfora: París no és molt francesa? Nova York no és molt nord-americana? Madrid no és molt espanyola? No tenen cap problema de cosmopolitisme essent molt genuïnament "locals". Per què els dirigents -no només polítics- de Barcelona creuen que aquesta ciutat només pot ser cosmopolita si és poc catalana?
Si em permeteu una exageració, tan de bo que mai no es fes el pregó de la Mercè en català si això volia dir que el feia Mario Vargas Llosa, Paul Auster, Lars von Trier, Riccardo Mutti o Amos Oz. Si no són aquests, que el facin els de casa, perquè portar qualsevol figura progre del casolà olimp madrileny no et torna cosmopolita sinó provincià.
# posted by Pere Torres @ 11:45 a. m. 
