diumenge, d’octubre 29, 2006
Reflexions electorals (4)
Nou capítol de notes escrites al llarg dels dies de campanya electoral.
23 de setembre
Gràcies a alguns diaris, el pèssim servei de rodalies de RENFE ha adquirit notorietat política. Ara ens en parlen cada dia i sembla que, per fi, els no usuaris d'aquest servei públic han descobert el que ja sabíem els seus usuaris: que és un desastre colossal, que els últims anys ha empitjorat i que res no fa esperar que la qualitat millori en el futur.
Contra el que pugui fer pensar la recentíssima repercussió mediàtica dels mals de RENFE, no vivim un període excepcional. Ben altrament, les avaries, els retards, la manca d'informació… són elements coneguts per la gent que no té altre remei que agafar aquest servei. Ara, però, tothom hi para atenció perquè els diaris en parlen. Segurament un dels pitjors vicis de certa mena de polítics és preocupar-se només d'allò que surt als diaris i no pas dels problemes quotidians que, de tant quotidians, ja s'han interioritzat com a normals.
El problema de RENFE és insoluble mentre es gestioni des de Madrid. En els últims 25 anys, Catalunya ha progressat més en carreteres intercomarcals (competència de la Generalitat) que en carreteres de llarg recorregut (competència de l'Administració central), ha fet un salt endavant en ports (amb veu i vot de la Generalitat) però li costa fer-ho en aeroports (sense veu ni vot de la Generalitat), ha multiplicat l'ensenyament universitari (Generalitat) però s'ha quedat curta en recerca (Administració central), he resolt bona part dels seus dèficits d'equipaments escolars (Generalitat) però no ha pogut fer el salt necessari en continguts educatius (Administració central), ha prosperat en edificis judicials i presons (Generalitat) però no ha constatat la necessària millora de la justícia (Administració central)…
Qualsevol observador extern que faci una anàlisi objectiva comparant l'acció pública de la Generalitat i la de l'administració central a Catalunya arribaria a la conclusió que demanar més autogovern és una posició més pragmàtica que ideològica. Més autogovern vol dir més eficàcia i major efectivitat. Per això, el salt endavant que tothom espera que faci el país en els pròxims decennis exigeix un canvi de titular en moltes competències crítiques. Passa per tenir més autogovern. I exercir-lo, esclar.
25 de setembre
L'entrevista de Jordi Pujol publicada per La Vanguardia satisfà, com sempre, les expectatives. Per poc que digui, en Pujol sempre diu molt. Sobretot si ho comparem amb la majoria de polítics que juguen avui a la nostra primera divisió.
Convé destacar-ne tres idees.
Primer. La negativa de CiU a pactar amb el PP no és tàctica sinó moral. No s'hi pot pactar perquè CiU no pot aliar-se amb aquells que dissenyen i apliquen estratègies basades en la confrontació entre la gent, en la generació d'animadversió contra Catalunya, en atacs frontals contra aquells elements en què se sustenta la identitat del país… Pujol és contundent: la política no pot basar-se només en el càlcul fred sobre què convé fer en cada moment per a atreure més vots. La política s'ha de basar en els valors i en els principis ètics. I són aquests els que impossibiliten pactar amb el PP. I serà la convicció en aquests principis el que finalment atraurà els vots.
Segon. El recurs d'inconstitucional que ha presentat Enrique Múgica contra l'Estatut és una mostra més de la seva evolució cap a posicions antidemocràtiques. Està bé que algú amb l'autoritat moral de Pujol critiqui el Defensor del Pueblo i passi d'aquesta teoria que s'han d'evitar comentaris que posin en entredit jutges, defensor del pueblo i tants altres… Ben altrament, el respecte a les institucions exigeix qüestionar les persones que en són titulars quan no estan a l'alçada del seu càrrec i impulsen actuacions que poden degradar la imatge de la institució. Passava abans amb Jiménez de Parga. Passa ara amb Múgica. Podríem afegir-hi alguns altres.
Han arribat a aquests càrrecs de prestigi i d'importància innegable després d'una llarga carrera política, amb els moments més vistosos durant la transició. Ara veuen, des d'aquesta talaia institucional, com actua una nova generació de polítics, que eren uns cadells quan ells regnaven. I no els agrada gens que la seva obra –els pactes de la transició– sigui modificada barroerament per aquests jovenets inconscients dels seus actes. Fan servir conceptes i paraules d'aquella època, feliçment superada.
Hi ha dues menes de polítics. Aquells que són conscients que el seu període d'activitat és una etapa d'un procés històric que ells no culminen sinó impulsen perquè les noves generacions puguin anar més enllà –Pujol n'és el paradigma. Uns altres, en canvi, es consideren el punt final de la història, els que han resolt definitivament i àrduament les grans qüestions obertes. Les han tancades per sempre més i, per tant, no tan sols és suïcida sinó irreverent reobrir-les –Múgica n'és un dels casos. Per això, les seves reaccions són sempre irades i, fins a cert punt, infantils.
Tercer. El catalanisme sempre ha estat social. Pujol reivindica la profunditat del pensament catalanista. Aquells que no són catalanistes fan una interpretació errònia del catalanisme perquè no l'entenen. Creuen que el catalanisme s'ha preocupat només d'una Catalunya abstracta i ideal i no han vist que, per al catalanisme, l'única Catalunya que importa és la real, la de les persones. Pujol parlava del catalanisme personalista ja fa anys –la política centrada en la persona–, però és que l'obra de la Mancomunitat, de la Generalitat republicana i de la Generalitat contemporània s'ha orientat clarament en aquest sentit.
30 de setembre
La gran diferència entre socialistes i convergents en el seu vot favorable a l'Estatut és que aquests últims ho han considerat una etapa important, però una etapa més al capdavall, en el procés de construcció de l'autogovern de Catalunya. En canvi, els socialistes ho han interpretat com l'estació d'arribada d'un llarg trajecte, el punt final d'unes inquietuds que van haver de retallar-se durant la transició.
Per això, un govern de Mas seria, presumiblement, un govern que pretendria consolidar els "guanys" del nou Estatut per tal de preparar el país per a fer un nou salt més endavant, alhora que mantindria alta la reivindicació d'aquelles competències que van quedar-se pel camí de la negociació i s'involucraria en tots aquells temes que afectessin Catalunya, fossin funció seva o no. Ben altrament, un govern de Montilla buscaria també la consolidació del nou Estatut però per a estructurar definitivament el model d'autogovern, abandonar reivindicacions històriques –als seus ulls, ja innecessàries– i establir unes fluïdes relacions amb l'administració central des de l'acceptació de la jerarquia política i administrativa.
6 d'octubre
Cada vegada queda més clar –almenys per a mi– que l'estratègia socialista per a mobilitzar el que consideren el seu electorat natural vol repenjar-se en una confrontació d'orígens. Fins avui, s'ha pogut detectar almenys tres intents en aquest sentit. Recordem-los.
Tot just designat Montilla com a candidat, van induir la "controvèrsia" sobre el seu origen andalús. Volien una relliscada de CiU, que algun dels seus dirigents insinués que un xarnego no podia ser president de la Generalitat. L'objectiu no era altre que provocar una reacció d'indignació de tots els fills de la immigració, sentint-se discriminats si algú volia discriminar algú com ells en la cursa electoral.
L'intent no ha tingut gaire èxit, però no l'han abandonat. La proposta de fer un debat electoral Mas-Montilla en castellà ha estat un altre esquer per a mostrar aquesta diferència natalícia.
El segon embat va centrar-se en la història política dels candidats. L'heroica lluita antifranquista de Montilla davant el "passotisme" de Mas, que es mantenia al marge de la política i cuidava la seva projecció professional. L'objectiu era arreplegar la simpatia d'aquells a qui Franco repugnava –la majoria del país.
Certament, en aquest aspecte la posició de Mas és més feble. El millor antídot seria reconèixer-ho. Si fos el seu assessor li recomanaria que no s'amagués d'admetre que ha arribat a la política quan la transició ja s'havia encetat. I que, per això, té un enorme respecte i admiració per tots aquells que van fer-ho abans, quan era més arriscat. També recordaria que Franco va morir fa més de trenta anys i que ara encetem una altra etapa plena d'oportunitats amb el nou Estatut: no podem construir-la condicionats pels referents de la lluita antifranquista, perquè això, ara, ens limitaria les possibilitats. Els temps nous necessiten mentalitats noves.
Finalment, un tercer intent –per ara, de trajectòria efímera– s'ha repenjat en l'ostentació per part de l'equip de Mas del seu currículum formatiu: estudis universitaris, plurilingüisme… En Montilla ha reaccionat contraposant la vida fàcil d'un "burgès" barceloní, que tenia totes les portes obertes, amb l'esforç titànic d'un immigrant que va haver d'obrir-se camí per si sol, sense tenir les mateixes oportunitats ni els mateixos privilegis.
En aquest cas, l'objectiu és buscar la sintonia amb l'amplíssim segment de la població que té una història personal més pròxima a la de Montilla que a la de Mas. És una jugada d'escassa possibilitat d'èxit perquè la gent sol preferir que els seus governants estiguin ben preparats, que sàpiguen de què tracten quan prenen decisions, que facin quedar bé la imatge exterior del país –tothom ha patit vergonya aliena quan Aznar o Zapatero han mostrat les seves incapacitats idiomàtiques a l'estranger!
Tanmateix, si Mas és arrossegat a demostrar superioritat intel·lectual i formativa, pot generar-se una reacció de rebuig. Una cosa és que la gent sàpiga que ets millor; una altra ben diferent, que tu t'ho creguis i ho proclamis. Terreny pantanós que el candidat convergent hauria de procurar esquivar si no vol quedar enfangat.
La confrontació d'orígens, vet aquí un eix de l'estratègia socialista. Fins ara, no sembla que hagi quallat. ¿Pot ser un signe de maduresa de l'electorat català? ¿Un símptoma positiu que, malgrat tot, la integració és més sòlida del que, de vegades, sembla? Ortega y Gasset deia que la pàtria no és la terra dels pares sinó la terra dels fills. Potser podríem estendre la idea afirmant que el vot no es fonamenta en la nostàlgia d'un passat compartit sinó en l'expectativa d'un futur a compartir.
11 d'octubre
L'estat de les autonomies espanyol s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. En la visió federal, l'administració central actua com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera comunitària i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança congènita de la política madrilenya sobre la capacitat de la Generalitat per a complir amb les seves obligacions. No han cregut ni creuen en una altra cosa que un Estat fort, que pot estar descentralitzat però retenint sempre el poder de dir l'última paraula en tot.
23 de setembre
Gràcies a alguns diaris, el pèssim servei de rodalies de RENFE ha adquirit notorietat política. Ara ens en parlen cada dia i sembla que, per fi, els no usuaris d'aquest servei públic han descobert el que ja sabíem els seus usuaris: que és un desastre colossal, que els últims anys ha empitjorat i que res no fa esperar que la qualitat millori en el futur.
Contra el que pugui fer pensar la recentíssima repercussió mediàtica dels mals de RENFE, no vivim un període excepcional. Ben altrament, les avaries, els retards, la manca d'informació… són elements coneguts per la gent que no té altre remei que agafar aquest servei. Ara, però, tothom hi para atenció perquè els diaris en parlen. Segurament un dels pitjors vicis de certa mena de polítics és preocupar-se només d'allò que surt als diaris i no pas dels problemes quotidians que, de tant quotidians, ja s'han interioritzat com a normals.
El problema de RENFE és insoluble mentre es gestioni des de Madrid. En els últims 25 anys, Catalunya ha progressat més en carreteres intercomarcals (competència de la Generalitat) que en carreteres de llarg recorregut (competència de l'Administració central), ha fet un salt endavant en ports (amb veu i vot de la Generalitat) però li costa fer-ho en aeroports (sense veu ni vot de la Generalitat), ha multiplicat l'ensenyament universitari (Generalitat) però s'ha quedat curta en recerca (Administració central), he resolt bona part dels seus dèficits d'equipaments escolars (Generalitat) però no ha pogut fer el salt necessari en continguts educatius (Administració central), ha prosperat en edificis judicials i presons (Generalitat) però no ha constatat la necessària millora de la justícia (Administració central)…
Qualsevol observador extern que faci una anàlisi objectiva comparant l'acció pública de la Generalitat i la de l'administració central a Catalunya arribaria a la conclusió que demanar més autogovern és una posició més pragmàtica que ideològica. Més autogovern vol dir més eficàcia i major efectivitat. Per això, el salt endavant que tothom espera que faci el país en els pròxims decennis exigeix un canvi de titular en moltes competències crítiques. Passa per tenir més autogovern. I exercir-lo, esclar.
25 de setembre
L'entrevista de Jordi Pujol publicada per La Vanguardia satisfà, com sempre, les expectatives. Per poc que digui, en Pujol sempre diu molt. Sobretot si ho comparem amb la majoria de polítics que juguen avui a la nostra primera divisió.
Convé destacar-ne tres idees.
Primer. La negativa de CiU a pactar amb el PP no és tàctica sinó moral. No s'hi pot pactar perquè CiU no pot aliar-se amb aquells que dissenyen i apliquen estratègies basades en la confrontació entre la gent, en la generació d'animadversió contra Catalunya, en atacs frontals contra aquells elements en què se sustenta la identitat del país… Pujol és contundent: la política no pot basar-se només en el càlcul fred sobre què convé fer en cada moment per a atreure més vots. La política s'ha de basar en els valors i en els principis ètics. I són aquests els que impossibiliten pactar amb el PP. I serà la convicció en aquests principis el que finalment atraurà els vots.
Segon. El recurs d'inconstitucional que ha presentat Enrique Múgica contra l'Estatut és una mostra més de la seva evolució cap a posicions antidemocràtiques. Està bé que algú amb l'autoritat moral de Pujol critiqui el Defensor del Pueblo i passi d'aquesta teoria que s'han d'evitar comentaris que posin en entredit jutges, defensor del pueblo i tants altres… Ben altrament, el respecte a les institucions exigeix qüestionar les persones que en són titulars quan no estan a l'alçada del seu càrrec i impulsen actuacions que poden degradar la imatge de la institució. Passava abans amb Jiménez de Parga. Passa ara amb Múgica. Podríem afegir-hi alguns altres.
Han arribat a aquests càrrecs de prestigi i d'importància innegable després d'una llarga carrera política, amb els moments més vistosos durant la transició. Ara veuen, des d'aquesta talaia institucional, com actua una nova generació de polítics, que eren uns cadells quan ells regnaven. I no els agrada gens que la seva obra –els pactes de la transició– sigui modificada barroerament per aquests jovenets inconscients dels seus actes. Fan servir conceptes i paraules d'aquella època, feliçment superada.
Hi ha dues menes de polítics. Aquells que són conscients que el seu període d'activitat és una etapa d'un procés històric que ells no culminen sinó impulsen perquè les noves generacions puguin anar més enllà –Pujol n'és el paradigma. Uns altres, en canvi, es consideren el punt final de la història, els que han resolt definitivament i àrduament les grans qüestions obertes. Les han tancades per sempre més i, per tant, no tan sols és suïcida sinó irreverent reobrir-les –Múgica n'és un dels casos. Per això, les seves reaccions són sempre irades i, fins a cert punt, infantils.
Tercer. El catalanisme sempre ha estat social. Pujol reivindica la profunditat del pensament catalanista. Aquells que no són catalanistes fan una interpretació errònia del catalanisme perquè no l'entenen. Creuen que el catalanisme s'ha preocupat només d'una Catalunya abstracta i ideal i no han vist que, per al catalanisme, l'única Catalunya que importa és la real, la de les persones. Pujol parlava del catalanisme personalista ja fa anys –la política centrada en la persona–, però és que l'obra de la Mancomunitat, de la Generalitat republicana i de la Generalitat contemporània s'ha orientat clarament en aquest sentit.
30 de setembre
La gran diferència entre socialistes i convergents en el seu vot favorable a l'Estatut és que aquests últims ho han considerat una etapa important, però una etapa més al capdavall, en el procés de construcció de l'autogovern de Catalunya. En canvi, els socialistes ho han interpretat com l'estació d'arribada d'un llarg trajecte, el punt final d'unes inquietuds que van haver de retallar-se durant la transició.
Per això, un govern de Mas seria, presumiblement, un govern que pretendria consolidar els "guanys" del nou Estatut per tal de preparar el país per a fer un nou salt més endavant, alhora que mantindria alta la reivindicació d'aquelles competències que van quedar-se pel camí de la negociació i s'involucraria en tots aquells temes que afectessin Catalunya, fossin funció seva o no. Ben altrament, un govern de Montilla buscaria també la consolidació del nou Estatut però per a estructurar definitivament el model d'autogovern, abandonar reivindicacions històriques –als seus ulls, ja innecessàries– i establir unes fluïdes relacions amb l'administració central des de l'acceptació de la jerarquia política i administrativa.
6 d'octubre
Cada vegada queda més clar –almenys per a mi– que l'estratègia socialista per a mobilitzar el que consideren el seu electorat natural vol repenjar-se en una confrontació d'orígens. Fins avui, s'ha pogut detectar almenys tres intents en aquest sentit. Recordem-los.
Tot just designat Montilla com a candidat, van induir la "controvèrsia" sobre el seu origen andalús. Volien una relliscada de CiU, que algun dels seus dirigents insinués que un xarnego no podia ser president de la Generalitat. L'objectiu no era altre que provocar una reacció d'indignació de tots els fills de la immigració, sentint-se discriminats si algú volia discriminar algú com ells en la cursa electoral.
L'intent no ha tingut gaire èxit, però no l'han abandonat. La proposta de fer un debat electoral Mas-Montilla en castellà ha estat un altre esquer per a mostrar aquesta diferència natalícia.
El segon embat va centrar-se en la història política dels candidats. L'heroica lluita antifranquista de Montilla davant el "passotisme" de Mas, que es mantenia al marge de la política i cuidava la seva projecció professional. L'objectiu era arreplegar la simpatia d'aquells a qui Franco repugnava –la majoria del país.
Certament, en aquest aspecte la posició de Mas és més feble. El millor antídot seria reconèixer-ho. Si fos el seu assessor li recomanaria que no s'amagués d'admetre que ha arribat a la política quan la transició ja s'havia encetat. I que, per això, té un enorme respecte i admiració per tots aquells que van fer-ho abans, quan era més arriscat. També recordaria que Franco va morir fa més de trenta anys i que ara encetem una altra etapa plena d'oportunitats amb el nou Estatut: no podem construir-la condicionats pels referents de la lluita antifranquista, perquè això, ara, ens limitaria les possibilitats. Els temps nous necessiten mentalitats noves.
Finalment, un tercer intent –per ara, de trajectòria efímera– s'ha repenjat en l'ostentació per part de l'equip de Mas del seu currículum formatiu: estudis universitaris, plurilingüisme… En Montilla ha reaccionat contraposant la vida fàcil d'un "burgès" barceloní, que tenia totes les portes obertes, amb l'esforç titànic d'un immigrant que va haver d'obrir-se camí per si sol, sense tenir les mateixes oportunitats ni els mateixos privilegis.
En aquest cas, l'objectiu és buscar la sintonia amb l'amplíssim segment de la població que té una història personal més pròxima a la de Montilla que a la de Mas. És una jugada d'escassa possibilitat d'èxit perquè la gent sol preferir que els seus governants estiguin ben preparats, que sàpiguen de què tracten quan prenen decisions, que facin quedar bé la imatge exterior del país –tothom ha patit vergonya aliena quan Aznar o Zapatero han mostrat les seves incapacitats idiomàtiques a l'estranger!
Tanmateix, si Mas és arrossegat a demostrar superioritat intel·lectual i formativa, pot generar-se una reacció de rebuig. Una cosa és que la gent sàpiga que ets millor; una altra ben diferent, que tu t'ho creguis i ho proclamis. Terreny pantanós que el candidat convergent hauria de procurar esquivar si no vol quedar enfangat.
La confrontació d'orígens, vet aquí un eix de l'estratègia socialista. Fins ara, no sembla que hagi quallat. ¿Pot ser un signe de maduresa de l'electorat català? ¿Un símptoma positiu que, malgrat tot, la integració és més sòlida del que, de vegades, sembla? Ortega y Gasset deia que la pàtria no és la terra dels pares sinó la terra dels fills. Potser podríem estendre la idea afirmant que el vot no es fonamenta en la nostàlgia d'un passat compartit sinó en l'expectativa d'un futur a compartir.
11 d'octubre
L'estat de les autonomies espanyol s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. En la visió federal, l'administració central actua com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera comunitària i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança congènita de la política madrilenya sobre la capacitat de la Generalitat per a complir amb les seves obligacions. No han cregut ni creuen en una altra cosa que un Estat fort, que pot estar descentralitzat però retenint sempre el poder de dir l'última paraula en tot.
# posted by Pere Torres @ 7:35 a. m. 
