dimarts, d’octubre 31, 2006
Reflexions electorals (i 5)
Ja s'acaba la campanya electoral i, en conseqüència, ja s'acaba la recopilació de notes personals sobre la mateixa. Aquí va l'última tongada:
11 d'octubre
Espanya, com a estat de les autonomies, s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. Fa que gairebé tothom vegi l'administració central com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera de la Unió Europea sobre habitatge i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança profunda.
12 d'octubre
Martorell ha adquirit un protagonisme inesperat en aquesta campanya electoral. Esperem que aquesta notorietat declini aviat i que la ciutat del Baix Llobregat torni a ser coneguda per les seves virtuts i no pas per l'episodi de violència política que acaba de viure.
Que Acebes vingui a fer mítings a Catalunya és una clara provocació del PP. Ja saben que la seva presència incitarà protestes i aldarulls. Que dues o tres dotzenes escasses de manifestants els boicotegessin un acte secundari ja els anava bé. Convé recordar que Acebes i Piqué no van acceptar el consell policial de sortir per una altra porta. L'espectacle els afavoria. D'aparèixer a la premsa en espais poc destacats han passat a tenir portades i obertures de telenotícies.
Jo no criticaré la manifestació. Crec que els polítics han d'acceptar que hi hagi protestes en els seus actes. Passa a tots els països democràtics i no se n'ha de fer tants escarafalls. Certament, les protestes no han de derivar en violència, però escalfar els ànims no costa gaire. No és una excusa ni una justificació. Els agressors van actuar malament tant si foren provocats com si no ho foren. Ara bé, tinc l'íntima sospita que el PP vol aparèixer com un partit perseguit i busca totes aquelles situacions que poden magnificar aquesta tesi.
24 d'octubre
Montilla va dir a Terrassa que CiU és prescindible a Catalunya i a Madrid. Jo crec, en canvi, que un demòcrata hauria de considerar imprescindibles totes les forces polítiques que serveixin per a plasmar en el Parlament la sensibilitat plural dels catalans. Lògicament, cadascuna té un pes diferent en funció del seu grau de representativitat, però la veu de totes elles és necessària per a conformar un país inclusiu. Per això, el Parlament és un lloc pensat per a "parlar", per a fer evidents les diferències, però també per a buscar els acords. No hi ha ningú prescindible.
27 d'octubre
D'entrada, em posiciono: no tinc cap simpatia per Xavier Sala i Martín. Gens. Dit això, reconec que les seves entrevistes als candidats, publicades per "La Vanguardia", han estat tot un encert. Eren impertinents –volgudament impertinents, perquè l'economista ha de cultivar la imatge que tan àrduament ha creat d'ell mateix. Eren impertinents, però efectives si el que pretenien era despullar la ment dels candidats de tots els blindatges amb què acudeixen als processos electorals i mostrar-los en un estat més pur.
Està clar que els nostres polítics s'han deixat seduir per aquestes campanyes de disseny, en què s'evita la confrontació real i es confia tot als gabinets d'estrategs electorals, que decideixen missatges, anuncis, indumentàries, actes… Quan s'enfronten, però, a situacions no controlades pels assessors, apareixen les virtuts i, sobretot, els defectes. Aquests també haurien de comptar -i molt- a l'hora de triar el president del teu país.
11 d'octubre
Espanya, com a estat de les autonomies, s'homologa més a un estat federal que a un de confederal. El matís no és menor. Fa que gairebé tothom vegi l'administració central com una instància superior, que supervisa, controla i vetlla perquè les comunitats autònomes compleixin amb les seves obligacions. I, si no ho fan bé, ja proveirà ella.
¿Recordeu el dolorós cas dels agents forestals morts a Guadalajara per un incendi? La lluita contra el foc és competència autonòmica, però la resposta a la tragèdia fou posar en dubte la capacitat de la Junta de Castilla-La Mancha i anunciar major intervenció i major control per part de l'administració central, que és la seriosa.
La seguretat pública a Barcelona correspon ara als Mossos d'Esquadra. Hi ha quatre aldarulls i el govern central ja no es refia que aquesta policia "autonòmica" pugui estar a l'alçada d'una cimera de la Unió Europea sobre habitatge i, en conseqüència, la suspèn. No m'estranyaria que, dins d'uns dies, algú proposés que la seguretat d'esdeveniments d'aquesta naturalesa fossin competència dels cossos policials dependents de Madrid.
El problema de l'autonomia catalana és que totes les competències que li assigna l'Estatut són vistes com una cessió generosa –i, per tant, reversible– i no pas com el reconeixement del dret del poble de Catalunya a autogovernar-se en els termes que ell determini.
La suspensió de la cimera no és una anècdota. És una demostració d'una desconfiança profunda.
12 d'octubre
Martorell ha adquirit un protagonisme inesperat en aquesta campanya electoral. Esperem que aquesta notorietat declini aviat i que la ciutat del Baix Llobregat torni a ser coneguda per les seves virtuts i no pas per l'episodi de violència política que acaba de viure.
Que Acebes vingui a fer mítings a Catalunya és una clara provocació del PP. Ja saben que la seva presència incitarà protestes i aldarulls. Que dues o tres dotzenes escasses de manifestants els boicotegessin un acte secundari ja els anava bé. Convé recordar que Acebes i Piqué no van acceptar el consell policial de sortir per una altra porta. L'espectacle els afavoria. D'aparèixer a la premsa en espais poc destacats han passat a tenir portades i obertures de telenotícies.
Jo no criticaré la manifestació. Crec que els polítics han d'acceptar que hi hagi protestes en els seus actes. Passa a tots els països democràtics i no se n'ha de fer tants escarafalls. Certament, les protestes no han de derivar en violència, però escalfar els ànims no costa gaire. No és una excusa ni una justificació. Els agressors van actuar malament tant si foren provocats com si no ho foren. Ara bé, tinc l'íntima sospita que el PP vol aparèixer com un partit perseguit i busca totes aquelles situacions que poden magnificar aquesta tesi.
24 d'octubre
Montilla va dir a Terrassa que CiU és prescindible a Catalunya i a Madrid. Jo crec, en canvi, que un demòcrata hauria de considerar imprescindibles totes les forces polítiques que serveixin per a plasmar en el Parlament la sensibilitat plural dels catalans. Lògicament, cadascuna té un pes diferent en funció del seu grau de representativitat, però la veu de totes elles és necessària per a conformar un país inclusiu. Per això, el Parlament és un lloc pensat per a "parlar", per a fer evidents les diferències, però també per a buscar els acords. No hi ha ningú prescindible.
27 d'octubre
D'entrada, em posiciono: no tinc cap simpatia per Xavier Sala i Martín. Gens. Dit això, reconec que les seves entrevistes als candidats, publicades per "La Vanguardia", han estat tot un encert. Eren impertinents –volgudament impertinents, perquè l'economista ha de cultivar la imatge que tan àrduament ha creat d'ell mateix. Eren impertinents, però efectives si el que pretenien era despullar la ment dels candidats de tots els blindatges amb què acudeixen als processos electorals i mostrar-los en un estat més pur.
Està clar que els nostres polítics s'han deixat seduir per aquestes campanyes de disseny, en què s'evita la confrontació real i es confia tot als gabinets d'estrategs electorals, que decideixen missatges, anuncis, indumentàries, actes… Quan s'enfronten, però, a situacions no controlades pels assessors, apareixen les virtuts i, sobretot, els defectes. Aquests també haurien de comptar -i molt- a l'hora de triar el president del teu país.
# posted by Pere Torres @ 7:46 a. m. 
