dimecres, d’octubre 25, 2006
Reflexions electorals (2)
Continuo amb la selecció de notes escrites durant els dies de precampanya. Curiosament, el 10 de setembre, quan revifava la polèmica pels efectes polítics del fiasco que va haver-hi a l'aeroport del Prat a finals de juliol, apuntava que el gran drama no era l'aeroport sinó rodalies de RENFE. Posteriorment, una sèrie d'incidents més notoris que els usuals ha fet que el caos de RENFE hagi cridat l'atenció dels mitjans de comunicació i hagi ocupat un munt de portades. No sóc profeta -i menys a la meva terra: només sóc un usuari que ha vist, des de fa mesos, com s'anava degradant paulatinament el servei de rodalies . Havia d'arribar el moment que petés... i ha petat.
Aquí deixo, com deia, unes quantes notes més:
7 de setembre
El president Maragall va fer un discurs a Sant Jaume de Frontanyà amb motiu de l'entrada en vigor del nou Estatut. L'Estat és residual a Catalunya hi proclamà amb tota solemnitat. Sabem què volia dir: que a l'administració central li queden poques competències a Catalunya. El traeix, però, el subconscient i diu L'Estat és residual a Catalunya.
Incorrecta sobre el paper (el nou Estatut no fa desaparèixer de Catalunya l'Estat, ni de bon tros), l'afirmació és sobretot errònia a la pràctica política. M'explico: l'Estat és –ha de ser– igual de fort a una Catalunya autònoma. La diferència és que una part substantiva de les responsabilitats de l'Estat exercides per l'administració central i les Corts passen a ser exercides pel Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, que són també institucions de l'Estat.
Els socialistes espanyols no tenen aquesta visió. Els delaten contínuament les seves decisions i les seves declaracions. Encara veuen les autonomies com una concessió inevitable, però no pas com una reforma a fons de l'estructura de l'Estat. Si creguessin que la Generalitat és Estat i actuessin en conseqüència, despullarien CiU i ERC de bona part del seu discurs i farien una transformació radical i positiva d'Espanya.
8 de setembre
Quan la petita història política del país estudiï el maragallianisme ens dirà que era un moviment bicèfal, amb un germà estrateg –l'Ernest– i un germà carismàtic –en Pasqual. El maragallianisme no pot funcionar sense una de les peces. Per tant, amb la retirada de l'actual president de la Generalitat, queda desarticulat per dalt.
Està per veure si també queda desarticulat per baix. Aquesta és la pregunta de fons. Era el mateix interrogant que suscitava la retirada d'en Pujol: ¿serà el pujolisme alguna cosa més que l'adhesió personal al líder? El temps ha demostrat que sí, que el pujolisme no era un populisme acabdillat per Pujol sinó el fruit de la capacitat de Pujol d'interpretar, representar i aglutinar el cos central del país.
El pujolisme ha sobreviscut Pujol (políticament parlant, esclar). De fet, encara ens trobem en un període de confrontació dura entre CiU, PSC i ERC per a acaparar aquest espai o una part significativa d'ell.
En el maragallianisme, ¿hi ha alguna cosa més que una xarxa de relacions personals? ¿Té alguna substància que transcendeixi les simpaties acrítiques d'uns quants intel·lectuals i alguns periodistes? ¿És una forma de pensar el socialisme català o es limita a ser un teranyina ben ordida d'amistats (polítiques) conjunturals?
Les pistes són poc falagueres. No només sembla que el maragallianisme és poca cosa sense en Maragall sinó que en Montilla està disposat a liquidar-lo ràpidament com a opció viable.
9 de setembre
Dels polítics se n'hauria d'esperar humilitat. El seu càrrec, en representació del poble, té una dignitat innegable. Irrenunciable. Ara bé, ni actuen per iniciativa pròpia –sinó en nom del poble– ni per a afavorir els seus interessos –sinó els del poble. En conseqüència, haurien de relativitzar la seva importància personal. (Una altra cosa és que alguns polítics tinguin una importància personal cabdal per a la història d'un país, però no són ells els qui han de dir-ho).
10 de setembre
Entre els temes estrella de la campanya, hi haurà sens dubte les infraestructures, catapultades per aquest debat interminable sobre la gestió de l'aeroport del Prat. L'inesperat incident de la vaga salvatge li ha atorgat un protagonisme immerescut. Certament, és convenient la transferència de la gestió a la Generalitat i, certament, hi va haver uns quants milers de damnificats. Tanmateix, tothom calla davant una catàstrofe molt més gran, amb molts més perjudicats, com és el servei de rodalies de RENFE. Passa que el dany és tan continuat que li manca el nivell d'espectacularitat perquè polítics i mitjans li atorguin l'atenció necessària. I en matèria ferroviària l'Estatut és molt més "generós" que amb els aeroports. De fet, ja ho era el del 1979.
Però resoldre la quotidianitat no sembla formar part de les "grans" propostes d'infraestructures. Li manca grandiloqüència i, per això, la situació es degrada cada vegada més mentre es busca la manera d'inventar magnes projectes. En canvi, la política d'infraestructures hauria de ser, en molt bona mesura, una política de la quotidianitat, és a dir, un programa agosarat i compromès per a resoldre les necessitats quotidianes de la gent.
Faig el supòsit que sóc un empresari –un de tants com n'hi ha en aquest país. Què esperaria de la política d'infraestructures? Bàsicament, tres coses, molt senzilles d'enumerar.
En primer lloc, que em funcioni la logística. Que les comandes de material m'arribin a temps, que els meus productes siguin servits als clients sense retards, que la telefonia i l'electricitat siguin fiables i a uns preus raonables…
En segon lloc, que els meus treballadors entrin a l'hora i, si és possible, que vinguin amb transport públic per a evitar embussos i conflictes d'aparcament.
En tercer lloc, que les previsions de futur quant a noves infraestructures o les seves millores siguin conegudes i se'n respecti el calendari –sense dilacions ni alteracions– per tal que jo pugui cadenciar les meves inversions comptant que, efectivament, entraran en servei quan s'ha previst.
Cap d'aquestes qüestions bàsiques no està resolta avui per avui. De fet, cap d'elles forma part dels criteris essencials amb què s'elaboren les polítiques. Per això, es posa l'accent en iniciatives faraòniques i improductives –com l'eix transversal ferroviari– mentre es gira l'esquena als problemes del dia a dia. En definitiva, caldria que deixéssim de veure les infraestructures com un subjecte amb sentit propi per a començar a entendre-les com un instrument que només adquireix sentit quan està al servei d'unes necessitats socials.
Aquest és el pas revolucionari que haurien d'incorporar els programes més sensats.
12 de setembre
En el debat dels pressupostos generals de l'Estat del 2007, veiem l'intent del PSC d'usurpar el paper clàssic de CiU: esdevenir el gran negociador amb el govern central per a "arrencar" concessions per a Catalunya. Era el paper que els dos últims anys havia intentat representar ERC, sense gaire èxit. De fet, escau al cas un vell adagi castellà: "De casta le viene al galgo". Negociar -negociar bé- no és una decisió tàctica sinó un estil de fer política. CiU hi ha excel·lit perquè entén la política com a pacte. Aquells partits que, en canvi, han entès la política com a confrontació tenen molt difícil posar-se a negociar i sortir-ne airosament. A banda de no dominar-ne els resorts, fan cara de desorientats quan expliquen les seves actuacions.
Mentre en Duran –com abans Trias, Molins o Roca– té un rictus apesarat cada vegada que anuncia una esmena a la totalitat dels pressupostos, d'en Puigcercós emana una expressió de felicitat si li toca fer-ho a ell.
En el cas del PSC, la situació encara és més forçada. El PSC no està en condicions de negociar amb el PSOE. Només pot escenificar una certa influència. Perquè ¿hi ha algun indici raonable que faci creure que els diputats del PSC al Congrés votaran diferent dels del PSOE als pressupostos si no s'admeten les seves demandes? Cap ni un. Si no tens res a bescanviar, la negociació és simplement inexistent.
Abundant en la idea, ¿hi ha algun indici raonable que el PSC negociaria amb un govern del PP una millora de les inversions a Catalunya a canvi del seu vot? Inimaginable. Si només pots negociar amb els teus, és que no pots negociar.
Aquí deixo, com deia, unes quantes notes més:
7 de setembre
El president Maragall va fer un discurs a Sant Jaume de Frontanyà amb motiu de l'entrada en vigor del nou Estatut. L'Estat és residual a Catalunya hi proclamà amb tota solemnitat. Sabem què volia dir: que a l'administració central li queden poques competències a Catalunya. El traeix, però, el subconscient i diu L'Estat és residual a Catalunya.
Incorrecta sobre el paper (el nou Estatut no fa desaparèixer de Catalunya l'Estat, ni de bon tros), l'afirmació és sobretot errònia a la pràctica política. M'explico: l'Estat és –ha de ser– igual de fort a una Catalunya autònoma. La diferència és que una part substantiva de les responsabilitats de l'Estat exercides per l'administració central i les Corts passen a ser exercides pel Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, que són també institucions de l'Estat.
Els socialistes espanyols no tenen aquesta visió. Els delaten contínuament les seves decisions i les seves declaracions. Encara veuen les autonomies com una concessió inevitable, però no pas com una reforma a fons de l'estructura de l'Estat. Si creguessin que la Generalitat és Estat i actuessin en conseqüència, despullarien CiU i ERC de bona part del seu discurs i farien una transformació radical i positiva d'Espanya.
8 de setembre
Quan la petita història política del país estudiï el maragallianisme ens dirà que era un moviment bicèfal, amb un germà estrateg –l'Ernest– i un germà carismàtic –en Pasqual. El maragallianisme no pot funcionar sense una de les peces. Per tant, amb la retirada de l'actual president de la Generalitat, queda desarticulat per dalt.
Està per veure si també queda desarticulat per baix. Aquesta és la pregunta de fons. Era el mateix interrogant que suscitava la retirada d'en Pujol: ¿serà el pujolisme alguna cosa més que l'adhesió personal al líder? El temps ha demostrat que sí, que el pujolisme no era un populisme acabdillat per Pujol sinó el fruit de la capacitat de Pujol d'interpretar, representar i aglutinar el cos central del país.
El pujolisme ha sobreviscut Pujol (políticament parlant, esclar). De fet, encara ens trobem en un període de confrontació dura entre CiU, PSC i ERC per a acaparar aquest espai o una part significativa d'ell.
En el maragallianisme, ¿hi ha alguna cosa més que una xarxa de relacions personals? ¿Té alguna substància que transcendeixi les simpaties acrítiques d'uns quants intel·lectuals i alguns periodistes? ¿És una forma de pensar el socialisme català o es limita a ser un teranyina ben ordida d'amistats (polítiques) conjunturals?
Les pistes són poc falagueres. No només sembla que el maragallianisme és poca cosa sense en Maragall sinó que en Montilla està disposat a liquidar-lo ràpidament com a opció viable.
9 de setembre
Dels polítics se n'hauria d'esperar humilitat. El seu càrrec, en representació del poble, té una dignitat innegable. Irrenunciable. Ara bé, ni actuen per iniciativa pròpia –sinó en nom del poble– ni per a afavorir els seus interessos –sinó els del poble. En conseqüència, haurien de relativitzar la seva importància personal. (Una altra cosa és que alguns polítics tinguin una importància personal cabdal per a la història d'un país, però no són ells els qui han de dir-ho).
10 de setembre
Entre els temes estrella de la campanya, hi haurà sens dubte les infraestructures, catapultades per aquest debat interminable sobre la gestió de l'aeroport del Prat. L'inesperat incident de la vaga salvatge li ha atorgat un protagonisme immerescut. Certament, és convenient la transferència de la gestió a la Generalitat i, certament, hi va haver uns quants milers de damnificats. Tanmateix, tothom calla davant una catàstrofe molt més gran, amb molts més perjudicats, com és el servei de rodalies de RENFE. Passa que el dany és tan continuat que li manca el nivell d'espectacularitat perquè polítics i mitjans li atorguin l'atenció necessària. I en matèria ferroviària l'Estatut és molt més "generós" que amb els aeroports. De fet, ja ho era el del 1979.
Però resoldre la quotidianitat no sembla formar part de les "grans" propostes d'infraestructures. Li manca grandiloqüència i, per això, la situació es degrada cada vegada més mentre es busca la manera d'inventar magnes projectes. En canvi, la política d'infraestructures hauria de ser, en molt bona mesura, una política de la quotidianitat, és a dir, un programa agosarat i compromès per a resoldre les necessitats quotidianes de la gent.
Faig el supòsit que sóc un empresari –un de tants com n'hi ha en aquest país. Què esperaria de la política d'infraestructures? Bàsicament, tres coses, molt senzilles d'enumerar.
En primer lloc, que em funcioni la logística. Que les comandes de material m'arribin a temps, que els meus productes siguin servits als clients sense retards, que la telefonia i l'electricitat siguin fiables i a uns preus raonables…
En segon lloc, que els meus treballadors entrin a l'hora i, si és possible, que vinguin amb transport públic per a evitar embussos i conflictes d'aparcament.
En tercer lloc, que les previsions de futur quant a noves infraestructures o les seves millores siguin conegudes i se'n respecti el calendari –sense dilacions ni alteracions– per tal que jo pugui cadenciar les meves inversions comptant que, efectivament, entraran en servei quan s'ha previst.
Cap d'aquestes qüestions bàsiques no està resolta avui per avui. De fet, cap d'elles forma part dels criteris essencials amb què s'elaboren les polítiques. Per això, es posa l'accent en iniciatives faraòniques i improductives –com l'eix transversal ferroviari– mentre es gira l'esquena als problemes del dia a dia. En definitiva, caldria que deixéssim de veure les infraestructures com un subjecte amb sentit propi per a començar a entendre-les com un instrument que només adquireix sentit quan està al servei d'unes necessitats socials.
Aquest és el pas revolucionari que haurien d'incorporar els programes més sensats.
12 de setembre
En el debat dels pressupostos generals de l'Estat del 2007, veiem l'intent del PSC d'usurpar el paper clàssic de CiU: esdevenir el gran negociador amb el govern central per a "arrencar" concessions per a Catalunya. Era el paper que els dos últims anys havia intentat representar ERC, sense gaire èxit. De fet, escau al cas un vell adagi castellà: "De casta le viene al galgo". Negociar -negociar bé- no és una decisió tàctica sinó un estil de fer política. CiU hi ha excel·lit perquè entén la política com a pacte. Aquells partits que, en canvi, han entès la política com a confrontació tenen molt difícil posar-se a negociar i sortir-ne airosament. A banda de no dominar-ne els resorts, fan cara de desorientats quan expliquen les seves actuacions.
Mentre en Duran –com abans Trias, Molins o Roca– té un rictus apesarat cada vegada que anuncia una esmena a la totalitat dels pressupostos, d'en Puigcercós emana una expressió de felicitat si li toca fer-ho a ell.
En el cas del PSC, la situació encara és més forçada. El PSC no està en condicions de negociar amb el PSOE. Només pot escenificar una certa influència. Perquè ¿hi ha algun indici raonable que faci creure que els diputats del PSC al Congrés votaran diferent dels del PSOE als pressupostos si no s'admeten les seves demandes? Cap ni un. Si no tens res a bescanviar, la negociació és simplement inexistent.
Abundant en la idea, ¿hi ha algun indici raonable que el PSC negociaria amb un govern del PP una millora de les inversions a Catalunya a canvi del seu vot? Inimaginable. Si només pots negociar amb els teus, és que no pots negociar.
# posted by Pere Torres @ 8:01 p. m. 
