diumenge, de novembre 05, 2006
Carta dominical (Hzg, 1)
Herzog és el títol d’una extraordinària obra de Saul Bellow, l’escriptor nord-americà (nascut al Quebec) que va guanyar merescudament el Premi Nobel de Literatura el 1976. De fet, Herzog és el nom del protagonista d’un text que es limita a acumular les cartes que aquest singular individu escriu durant cinc dies de la seva vida.
Abandonat per la seva dona, que s’embolica amb un altre home, i expulsat de la seva llar perquè hi molesta, Herzog va a raure a una vella casa, plena de pols i andròmines, on busca recompondre el seu equilibri intern escrivint a mig món, des de persones del seu entorn relacional fins a personatges públics. A les missives, hi aboca sentiments i pensaments, en un acte que pretén alliberar el seu dolor i, així, desfer la intensa opressió anímica que li provoca el mal pas viscut. En definitiva, desfogar-se lliurement, fins i tot salvatgement, per a quedar net per dins i poder recomençar.
Com sol passar en aquests casos, el trauma particular –la frustració per la debacle emocional– s’entrelliga amb una decepció respecte del món, com si la crisi patida en la relació personal fos causada perquè el món no va bé, perquè la societat s’estupiditza i s’insolidaritza, perquè els que manen s’ocupen més d’enredar que de resoldre, perquè el caos social l’arrossega també a ell… Amb aquesta visió, és inevitable que els destinataris de l’epistolari siguin amics, coneguts, però també polítics, savis, literats… Tots els que hi poden haver tingut part de culpa.
Quanta gent ha pensat com ell que, si pogués fer-se sentir per qui toca, parlaria de manera tan clara i persuasiva que aconseguiria corregir els despropòsits del món? Gairebé tothom ho creu; gairebé ningú no ho intenta. Herzog ho fa.
Cada dia, les notícies dels diaris em susciten un munt de cartes d'aquest estil. No sóc Herzog i no em passaré cinc dies seguits immers en una espiral de grafomania. Em conformaré amb una carta a la setmana. Tampoc emularé Herzog en la seva àmplia temàtica, que abasta des d’aspectes íntims a dilemes filosòfics. Em limitaré a abordar qüestions d’interès general. I, sobretot, no garanteixo, ni de bon tros, la qualitat literària de les cartes de Herzog. En això, ell feia trampa: utilitzava la ploma d’un futur Nobel de Literatura!
En canvi, hi ha una coincidència bàsica entre tots dos: Herzog no va enviar cap de les cartes que va escriure. Jo tampoc no ho faré. Només les deixaré anotades en aquest bloc per si algun lector té l'amabilitat de llegir-les.
Abandonat per la seva dona, que s’embolica amb un altre home, i expulsat de la seva llar perquè hi molesta, Herzog va a raure a una vella casa, plena de pols i andròmines, on busca recompondre el seu equilibri intern escrivint a mig món, des de persones del seu entorn relacional fins a personatges públics. A les missives, hi aboca sentiments i pensaments, en un acte que pretén alliberar el seu dolor i, així, desfer la intensa opressió anímica que li provoca el mal pas viscut. En definitiva, desfogar-se lliurement, fins i tot salvatgement, per a quedar net per dins i poder recomençar.
Com sol passar en aquests casos, el trauma particular –la frustració per la debacle emocional– s’entrelliga amb una decepció respecte del món, com si la crisi patida en la relació personal fos causada perquè el món no va bé, perquè la societat s’estupiditza i s’insolidaritza, perquè els que manen s’ocupen més d’enredar que de resoldre, perquè el caos social l’arrossega també a ell… Amb aquesta visió, és inevitable que els destinataris de l’epistolari siguin amics, coneguts, però també polítics, savis, literats… Tots els que hi poden haver tingut part de culpa.
Quanta gent ha pensat com ell que, si pogués fer-se sentir per qui toca, parlaria de manera tan clara i persuasiva que aconseguiria corregir els despropòsits del món? Gairebé tothom ho creu; gairebé ningú no ho intenta. Herzog ho fa.
Cada dia, les notícies dels diaris em susciten un munt de cartes d'aquest estil. No sóc Herzog i no em passaré cinc dies seguits immers en una espiral de grafomania. Em conformaré amb una carta a la setmana. Tampoc emularé Herzog en la seva àmplia temàtica, que abasta des d’aspectes íntims a dilemes filosòfics. Em limitaré a abordar qüestions d’interès general. I, sobretot, no garanteixo, ni de bon tros, la qualitat literària de les cartes de Herzog. En això, ell feia trampa: utilitzava la ploma d’un futur Nobel de Literatura!
En canvi, hi ha una coincidència bàsica entre tots dos: Herzog no va enviar cap de les cartes que va escriure. Jo tampoc no ho faré. Només les deixaré anotades en aquest bloc per si algun lector té l'amabilitat de llegir-les.
# posted by Pere Torres @ 10:22 a. m. 
