dijous, d’octubre 19, 2006
L'antipolítica com a ostentació (Di&Di, 553 + 559)
Magnífic article de Salvador Cardús a La Vanguardia (18-10-2006). Sota el títol Guiños a la antipolítica critica que, de manera subliminal, gairebé totes les forces polítiques es presenten com a no polítiques, com si els vicis que la gent atribueix a la política no tinguessin res a veure amb ells. En destaca la tendència a retratar els seus líders com a personatges que no tenen ambició de poder -que seria mal vist- sinó voluntat de servei -que hauria de ser aplaudit.
Coincideixo amb l'argument principal de Cardús. Jo mateix he tractat aquestes dues qüestions en textos relativament recents que afegeixo a continuació:
Ara toca ser "socials" (5 de setembre de 2006)
El grup mexicà Maná acaba de treure un nou disc: Amar es combatir. El grup adverteix que hi varia el contingut temàtic respecte d’obres anteriors perquè s’hi aborden qüestions més socials i menys polítiques. Molts parlen així. S’ha posat de moda crear una distinció entre allò que és polític –que s’ocuparia de temes abstractes…– i allò que és social –centrat en els problemes “reals” de la gent.
Aquesta dicotomia és interessada. Els que la prediquen volen beneficiar-se d'una aversió innata de la gent per tot el que sona a política i, per contrast, presentar-se com a més pròxims, més empàtics. L'objectiu inconfés no és altre que obtenir més receptivitat. Forma part, doncs, de les estratègies de màrqueting, encara que els seus protagonistes puguin arribar a creure-s'ho sincerament.
De vegades, l'intent és tan alambinat que causa hilaritat. És el cas d'aquells que es dediquen a la política sota la proclama de no fer política, de no ser polítics sinó una mena de gestors neutres del bé comú. Pretenen, així, evitar que se'ls acusi dels mateixos "vicis" que la gent adjudica automàticament als polítics.
Tot plegat és, d'entrada, una entelèquia. No hi ha "política" que no sigui social, que no tingui repercussions –més directes o indirectes– en la vida quotidiana de la gent. I no hi ha gestió "social" que no sigui política, que no obeeixi a principis ideològics i a prioritats jerarquitzades segons criteris opinables.
Tot plegat és, de sortida, un risc democràtic. Massa sovint, reivindicar la no-política en determinades àrees de decisió és la via per a escamotejar el debat públic, per a aplicar unes determinades solucions com si fossin les úniques "tècnicament" raonables, per a esquivar la rendició de comptes…
Certament, la política té mala fama. La solució no és abjurar-ne sinó represtigiar-la. Altrament, només emmascararem els seus vicis tot perdent les seves virtuts.
Jospin a l'espera (25 de setembre de 2006)
Jo no votaria Jospin. Una frase seva il·lustra a la perfecció el meu desafecte. Quan encara no havia desvetllat si participaria a les primàries, va respondre a un periodista: Si sembla que sóc el millor situat per a unir l'esquerra i el país, per a assumir la càrrega de l'Estat, per a exercir la funció presidencial en la situació difícil de la França d'avui, aleshores em plantejaré la pregunta.
Aquesta resposta sintetitza una de les actituds polítiques més rebutjades per l'electorat: la del servei heroic. La declaració conté tres greus errors.
Primer: fer-se pregar. Els líders politics han de mostrar vocació i determinació. No es tracta de donar cops de colze per a col·locar-se al capdamunt, però sí que cal transmetre ganes d'encapçalar una candidatura. No pots liderar un partit com si estiguessis fent un favor. Hi jugues perquè vols jugar-hi.
Segon: descriure-ho com un sacrifici ("assumir la càrrega de l'Estat", "exercir la funció presidencial en una situació difícil"). Ningú no confia en qui se "sacrifica" pel bé dels altres. Busquem gent que, en canvi, s'apassioni per la seva tasca, s'hi senti a gust i no necessiti que ningú el reconforti, pobret.
Tercer: pretendre que encara no s'ha preguntat a ell mateix si s'ha de presentar a les primàries socialistes. Potser encara no ha decidit si "pot" –si tindrà prou suports per a sortir-ne airós–, però és evident que "vol". Altrament, no buscaria la notorietat tan adeleradament.
Massa sovint hi ha polítics que, procedents de l'elit o aspirant a formar-ne part, dissenyen operacions com si fossin grans partides d'escacs, pensant-se que només ells tenen al cap la brillant jugada completa. El seu problema, el problema de tot elitisme, és menystenir els altres i no adonar-se que les seves intencions són clares per a tothom. Per això, sovint obtenen una escassa i freda acollida.
Coincideixo amb l'argument principal de Cardús. Jo mateix he tractat aquestes dues qüestions en textos relativament recents que afegeixo a continuació:
Ara toca ser "socials" (5 de setembre de 2006)
El grup mexicà Maná acaba de treure un nou disc: Amar es combatir. El grup adverteix que hi varia el contingut temàtic respecte d’obres anteriors perquè s’hi aborden qüestions més socials i menys polítiques. Molts parlen així. S’ha posat de moda crear una distinció entre allò que és polític –que s’ocuparia de temes abstractes…– i allò que és social –centrat en els problemes “reals” de la gent.
Aquesta dicotomia és interessada. Els que la prediquen volen beneficiar-se d'una aversió innata de la gent per tot el que sona a política i, per contrast, presentar-se com a més pròxims, més empàtics. L'objectiu inconfés no és altre que obtenir més receptivitat. Forma part, doncs, de les estratègies de màrqueting, encara que els seus protagonistes puguin arribar a creure-s'ho sincerament.
De vegades, l'intent és tan alambinat que causa hilaritat. És el cas d'aquells que es dediquen a la política sota la proclama de no fer política, de no ser polítics sinó una mena de gestors neutres del bé comú. Pretenen, així, evitar que se'ls acusi dels mateixos "vicis" que la gent adjudica automàticament als polítics.
Tot plegat és, d'entrada, una entelèquia. No hi ha "política" que no sigui social, que no tingui repercussions –més directes o indirectes– en la vida quotidiana de la gent. I no hi ha gestió "social" que no sigui política, que no obeeixi a principis ideològics i a prioritats jerarquitzades segons criteris opinables.
Tot plegat és, de sortida, un risc democràtic. Massa sovint, reivindicar la no-política en determinades àrees de decisió és la via per a escamotejar el debat públic, per a aplicar unes determinades solucions com si fossin les úniques "tècnicament" raonables, per a esquivar la rendició de comptes…
Certament, la política té mala fama. La solució no és abjurar-ne sinó represtigiar-la. Altrament, només emmascararem els seus vicis tot perdent les seves virtuts.
Jospin a l'espera (25 de setembre de 2006)
Jo no votaria Jospin. Una frase seva il·lustra a la perfecció el meu desafecte. Quan encara no havia desvetllat si participaria a les primàries, va respondre a un periodista: Si sembla que sóc el millor situat per a unir l'esquerra i el país, per a assumir la càrrega de l'Estat, per a exercir la funció presidencial en la situació difícil de la França d'avui, aleshores em plantejaré la pregunta.
Aquesta resposta sintetitza una de les actituds polítiques més rebutjades per l'electorat: la del servei heroic. La declaració conté tres greus errors.
Primer: fer-se pregar. Els líders politics han de mostrar vocació i determinació. No es tracta de donar cops de colze per a col·locar-se al capdamunt, però sí que cal transmetre ganes d'encapçalar una candidatura. No pots liderar un partit com si estiguessis fent un favor. Hi jugues perquè vols jugar-hi.
Segon: descriure-ho com un sacrifici ("assumir la càrrega de l'Estat", "exercir la funció presidencial en una situació difícil"). Ningú no confia en qui se "sacrifica" pel bé dels altres. Busquem gent que, en canvi, s'apassioni per la seva tasca, s'hi senti a gust i no necessiti que ningú el reconforti, pobret.
Tercer: pretendre que encara no s'ha preguntat a ell mateix si s'ha de presentar a les primàries socialistes. Potser encara no ha decidit si "pot" –si tindrà prou suports per a sortir-ne airós–, però és evident que "vol". Altrament, no buscaria la notorietat tan adeleradament.
Massa sovint hi ha polítics que, procedents de l'elit o aspirant a formar-ne part, dissenyen operacions com si fossin grans partides d'escacs, pensant-se que només ells tenen al cap la brillant jugada completa. El seu problema, el problema de tot elitisme, és menystenir els altres i no adonar-se que les seves intencions són clares per a tothom. Per això, sovint obtenen una escassa i freda acollida.
# posted by Pere Torres @ 8:33 a. m. 
