Diletant i dissonant

A una novel·leta titulada Doña Berta, Leopoldo Alas escrivia: La valentia estava a donar-ho tot, no pas per la seva fe… sinó pel seu dubte. He recordat d'aquesta citació en veure els candidats d'aquestes eleccions alçant els braços davant l'enardiment dels addictes. Es nota que, amb ells, s'hi senten bé i agafen moral.

Tanmateix, amb els convençuts no es guanyen eleccions. Amb ells pot fer-se un paper digne i esdevenir un grup minoritari, que pot defensar les seves posicions des d'una absoluta puritat, sense haver de fer renúncies o concessions al propi entramat ideològic. En canvi, els partits amb vocació de majoritaris i els líders que volen dirigir tot un país no poden confiar només en aquells que tenen fe. Els és imprescindible comptar amb els que dubten, amb aquells que tenen la valentia d'atorgar-los el seu vot, de donar-los la seva representació, malgrat el dubte.

Els que dubten –els anomenats indecisos en les enquestes electorals– mereixen, per això, molt respecte. No són els desorientats, els desinteressats, els passotes... També n'hi pot haver, és clar, però molts, almenys els que acabaran votant, sí que saben què volen i, justament per això, dubten. Tenen criteri propi. Per aquest motiu, escolten, analitzen, comparen… abans de decantar-se, sovint sense abandonar el dubte, per una determinada opció.

Té molt mèrit pretendre i aconseguir els vots dels que dubten, perquè és el vot més treballat. Cal admirar el polític que decideix jugar-se-la en aquest terreny: és molt més gratificant mantenir-se en la càlida camaraderia dels companys de fe.

Ara bé, el polític que fa aquest pas i que hi té èxit ha de tenir ben present una màxima: els que dubten continuaran dubtant encara que l'hagin votat. Haver-los atret prou en la jornada electoral no en garanteix la fe. Tindrà la necessitat de demostrar quan governi que haver confiat en ell des del dubte fou encertat. Per això, els que dubten són la sal de la democràcia.