Diletant i dissonant

En una campanya electoral, els partits busquen vots. És lògic. Al capdavall, l'atribució de majories i minories i, per tant, les expectatives de governar depenen dels vots obtinguts. Tanmateix, aquest plantejament electoral és de curta volada. Els partits haurien de buscar vots, sense cap mena de dubte, però també simpaties. Sense vots no es pot accedir al govern –si no és fent de complement d'una altra opció més votada–, però sense simpaties no es pot governar –almenys de forma òptima.

Un partit necessita, d'entrada, la simpatia dels propis. Blair va guanyar les últimes eleccions britàniques sense captar la simpatia de bona part dels seus votants, que no van triar-lo per adhesió sinó per descartament. Té els vots, però la legislatura li representa un autèntic calvari: la gent està més predisposada a mostrar-li disconformitat que suport. Té el poder, però una capacitat limitada per a governar eficaçment.

Un partit també necessita la simpatia dels aliens, dels que no l'han votat. Amb una oposició social que li sigui molt hostil, l'acció de govern també esdevé un viacrucis, sense que ho evitin les majories absolutes ni el suport unànim dels propis. Un exemple recent és la segona legislatura d'Aznar. Aritmèticament podia aprovar el que volgués i, de fet, sovint ho feia; ara bé, el nivell de crispació social, de tensionament de les institucions, de confrontació política va arribar a un extrem que, difícilment, podríem parlar de governabilitat real.

Vots i simpaties: els partits que vulguin governar els necessiten tots dos. Tanmateix, les campanyes solen dissenyar-se pensant només en la jornada electoral, confiant que l'endemà ja es podrà recompondre el que calgui. Sovint, no és així i l'estil de campanya marca, indefectiblement i profundament, la capacitat posterior de governar. Sobretot, de governar bé.